El color -rosa- amb què es miri

Obama és vist com el primer president americà negre, o afroamericà com els agrada puntualitzar als nordamericans. El fet, però, és que la seva família és d'origen africà en un 50%. L'altra meitat, la materna, és d'origen anglès, blanca com la llet (de vaca). I el fet és que els afroamericans el veuen com a un d'ells i m'atreveixo a pensar que els blancs no, tot i ser tant d'uns com dels altres, al menys a nivell ètnic. Què ha passat? És, potser, la victòria de les minories?

Jo diria que es tracta de veure les coses amb el prisma que ens convé. Qui vulgui el pot veure com a blanc, qui vulgui el pot veure negre. I tots tant contents.

Una cosa semblant passa quan considerem el personatge de la pel·lícula Brüno. És Brüno, la plomera histriònica més recalcitrant del segle, un gai, un dels nostres? O, com a hetero que es declara l'actor, un d'ells rient-se d'un tòpic gai?

Si efectivament es tracta d'un hetero fent de gai, com és que no ho veiem tot plegat com a homòfob, com fa pocs anys ens passava veient personatges semblants? De fet, al contrari, Brüno fa riure per la vergonya aliena que provoca i per la gosadia que mostra. I, pel damunt de tot, per posar en ridícul els instints homòfobs que portem a dins. Si, he dit portem. Moltes actituds homòfobes les podem haver tingut interioritzades en etapes de la nostra vida i podem veure com es riu de tots nosaltres.

Així, sembla que a poc a poc canvien les tornes i que el tal Brüno aconsegueix fer-nos veure que el que és ridícul és ser homòfob i exterioritzar-ho. O ser-ho i no atrevir-se a fer-ho públic i reprimir-ho. O no adonar-nos de l'homòfobia que portem a dins en molts casos.

D'altra banda també tenim un petit tast del que segueix significant a molts llocs del món ser una mica plomera (o molt, en el seu cas). Dins la broma, la dura realitat en llocs de tota mena, occidentals o no. Als Estats Units, els seus “amics” afroamericans no només veuen amb mals ulls un nen dels “seus” adoptat per un blanc solter, sinó que en adonar-se que es tracta d'un homosexual s'atreveixen a espetar-li a la cara el seu desaprovament en una mostra d'odi que esgarrifa. També els rednecks amb els que va d'excursió al camp mostren honestament el seu odi amb violència verbal. A Israel acaba apallissat pel carrer, tot i que per sort no s'acaba de veure. I hi ha llocs on es va filmar la pel·lícula o a altres països del món on treure la ploma pel carrer, ni que sigui ficció, directament no es pot ni filmar per posar en perill la seva integritat física.

Així doncs, es pot tenir una petita alegria veient com de ridícula es mostra l'homofòbia i quants prejudicis mostra la gent quan sap que es troba davant d'un homosexual declarat. Però no podem deixar de veure la trista realitat, l'odi explícit o implícit que desperta encara en molts racons del món la simple presència d'un homosexual, ni que sigui fictici i grotesc.