Després de la tempesta... tots xops

Què voleu que us digui, tinc la sensació que amb les manifestacions amb què celebrem a Barcelona la revolta de Stonewall ens han pres el pèl i la cartera. Veient com ha anat tot, la manifestació reivindicativa de dissabte ha passat a un segon pla i ha caigut en picat la participació; en canvi, la gran triomfadora i a qui els mitjans de comunicació han seguit i perseguit ha estat el Pride de diumenge. Ha estat el triomf de les carrosses dels locals, la ploma cara i lluenta i el negoci en general, un negoci que per cert no renuncia a perdre la caixa d’un dissabte i li va molt bé que es faci el seu village en diumenge.

El que no acabo d’entendre és per què s’havien de fer totes dues manifestacions tant juntes i acabant-se trepitjant. Els locals i el seu Pride, ja que proposen una festa absolutament buida de contingut sense negar-ho i sense cap rubor, no podien muntar-se una festa més a dins de l’estiu? A les manifestacions dels anys 80, 90 i fins ben entrat els 2000 tots aquests empresaris no hi eren, tot i que els seus locals sí que funcionaven. Per quins set sous volen apoderar-se d’una manifestació que mai han sentit com a pròpia? El que han aconseguit és desviar l’atenció dels mitjans que, a més, confosos o amb els seus interessos particulars, han renombrat el nostre tradicional Alliberament com a Pride (orgull, en anglès).

Així, la veu que tenim per a reclamar un major alliberament sexual un dia l’any ha estat més norreada que mai. Han estat deixades de banda les reivindicacions i el contingut, i s’ha aconseguit per fi allò que a molts agrada, que la imatge dels maricons amb plomes i confeti confirmi els tòpics que sobre nosaltres s’imposen. Més que mai ens poden simplificar i ficar a tots i totes dins el mateix sac.

De tota manera, com que seguim sent lliures d’anar on ens sembli, jo he seguit confiant en la manifestació de dissabte per a continuar una lluita que no ha acabat. El món en què vivim segueix sent homòfob i trànsfob, i no cal anar tant lluny com les bombes contra gais a Brasil o les agressions a Rússia, Romania i altres països aquest mateix any. Per no esmentar els que encara somnien amb poder sortir públicament al carrer ni que sigui un dia l’any, perquè ser homosexual al seu país segueix estant penat o prohibit. No, no cal que anem tan lluny; també la nostra societat és malalta d’homofòbia i de transfòbia, per molt que ens hagin volgut fer creure que el matrimoni era la panacea i que era l’estació terminal de les nostres preocupacions i reclamacions. Milers de persones segueixen a l’armari, les escoles van plenes d’abusos i agressions de tot tipus als joves no heterosexuals, les administracions ens volen dictar el gènere amb les seves regles, i continua la marginació de les persones que no trien la vida de parella. Moltes llibertats segueixen sent agredides amb impunitat, en alguns casos per part de l’estat.

Parlant d’anglicismes, que tan presents són en aquesta setmana de Prides i villages i gays (gais, en anglès), als Estats Units la paraula gay ja fa anys que es fa servir per a descriure una cosa estúpida o desgraciada. Evidentment és una arma més de l’homofòbia que aconsegueix ficar-se al llenguatge. Em pregunto, però, si les imatges que cada any donem o que donen els mitjans, no col·laboren a reforçar aquesta imatge i aquests tòpics que sembla que ens facin anar enrere en el temps. Qui hem d’acusar?

Depèn de transsexuals, gais, lesbianes i no heterosexuals en general el lluitar per a posar fi a la transfòbia i a l’homofòbia. La resta no es recordarà dels nostres problemes i preocupacions o no els sabran veure, això ja ho hem vist amb el temps. En quant a aquesta imatge frívola amb què ens miren des de fora, espero que es completi durant la resta de l’any en el nostre entorn més immediat: familiar, laboral o social. Amb una càrrega d'humilitat, que necessitem tant o més que l'orgull. I que siguem capaces i capaços de, fora de l’armari, mostrar-nos com qui som, persones amb qualitats darrere les plomes i la purpurina.