Bifurcació esperada

Aquest any per fi es bifurquen el dia de l’Alliberament de les associacions que se segueixen considerant en lluita per un alliberament més complert, i els que volen fer un Pride (orgull) menys reivindicatiu sinó d’un caràcter més festiu i comercial. Dissabte les primeres, diumenge les segones.

I tant contents. A partir d’ara no caldrà barallar-se més, cadascú tindrà el seu espai i no se sentirà fora, i tothom, totdon i totcos es podrà sentir convidat a tots dos esdeveniments, o al un dels dos que triï, o a cap. O quedar-se a casa sanament amb el dit dins el cul meditant tot fent “ommmmmmmmmm”.

Jo triaré la mani de dissabte perquè encara hi ha moltes coses que no m’agraden ni em semblen bé, i per solidaritat amb la gent que no té la sort de viure a la súperoberta Barcelona ni a Madrid ni Londres ni grans capitals on ser gai, lesbiana o trans no es fa difícil com a ciutats més petites, pobles o a molts llocs del món on encara es persegueixen les persones no heterosexuals, se les executa, empresona, maltracta o assetja. I perquè l’assetjament i la discriminació segueix ocorrent encara al nostre voltant també.

També aniré dissabte a la mani perquè és on hi sento representat els col•lectius d’aquells que lluiten pel món que jo vull, el que no passa pels filtres dels que volen fer negoci, i d’aquells que pensen que tot i que es pot fer festa encara hi ha moltes coses que canviar i per les que lluitar. No sé si cal donar exemples, però allò que els adolescents avui dia surten de l’armari anant a no sé quina discoteca està molt bé, sí, però és que jo voldria que sortir de l’armari a l’escola o a l’entorn més immediat mateix fos el que passa amb normalitat. O perquè alguns que ja s’han casat i gaudit del matrimoni segueixen dient la paraula gai (o gay) mirant al voltant o abaixant una mica la veu per si de cas ens escolta algú.

En una societat que jutja tot allò que veu és difícil conquerir quotes de llibertat i de respecte. És cert que hem millorat amb el temps, però ja sabem que les guerres, la violència i moltes altres coses terribles són cícliques i tornen quan menys ho esperem. Així que no cal abaixar la guàrdia ni relaxar-nos, ni tampoc omplir-nos d’orgull de res.

He vist fa anys com a moltes ciutats les associacions i la lluita han quedat en l’oblit, i el dia que se celebra es diu Pride i és una parade que acaba a un village on fer-hi unes drinks. Em sabria greu que a les nostres ciutats, a Barcelona al menys, acabés tot igual, passant a l’oblit sense més.

Sí que m’agrada la festa però, no sé, això del Pride em sembla poc encertat. El Love Parade de Berlín, ja posats a buscar semblances, té un nom més atractiu i sembla convidar més gent. L’orgull no és cap cosa que haguem buscat, penso que hem lluitat pel respecte i per l’alliberament de les diverses maneres d’estimar.

Espero que a partir d’ara sabrem trobar la manera de seguir per camins diferents sense recances, i que cadascú trobi allà on se sent còmode. I que hi tinguem totes cabuda. Fins i tot les indiferents.