El color -rosa- amb què es miri

Obama és vist com el primer president americà negre, o afroamericà com els agrada puntualitzar als nordamericans. El fet, però, és que la seva família és d'origen africà en un 50%. L'altra meitat, la materna, és d'origen anglès, blanca com la llet (de vaca). I el fet és que els afroamericans el veuen com a un d'ells i m'atreveixo a pensar que els blancs no, tot i ser tant d'uns com dels altres, al menys a nivell ètnic. Què ha passat? És, potser, la victòria de les minories?

Jo diria que es tracta de veure les coses amb el prisma que ens convé. Qui vulgui el pot veure com a blanc, qui vulgui el pot veure negre. I tots tant contents.

Una cosa semblant passa quan considerem el personatge de la pel·lícula Brüno. És Brüno, la plomera histriònica més recalcitrant del segle, un gai, un dels nostres? O, com a hetero que es declara l'actor, un d'ells rient-se d'un tòpic gai?

Si efectivament es tracta d'un hetero fent de gai, com és que no ho veiem tot plegat com a homòfob, com fa pocs anys ens passava veient personatges semblants? De fet, al contrari, Brüno fa riure per la vergonya aliena que provoca i per la gosadia que mostra. I, pel damunt de tot, per posar en ridícul els instints homòfobs que portem a dins. Si, he dit portem. Moltes actituds homòfobes les podem haver tingut interioritzades en etapes de la nostra vida i podem veure com es riu de tots nosaltres.

Així, sembla que a poc a poc canvien les tornes i que el tal Brüno aconsegueix fer-nos veure que el que és ridícul és ser homòfob i exterioritzar-ho. O ser-ho i no atrevir-se a fer-ho públic i reprimir-ho. O no adonar-nos de l'homòfobia que portem a dins en molts casos.

D'altra banda també tenim un petit tast del que segueix significant a molts llocs del món ser una mica plomera (o molt, en el seu cas). Dins la broma, la dura realitat en llocs de tota mena, occidentals o no. Als Estats Units, els seus “amics” afroamericans no només veuen amb mals ulls un nen dels “seus” adoptat per un blanc solter, sinó que en adonar-se que es tracta d'un homosexual s'atreveixen a espetar-li a la cara el seu desaprovament en una mostra d'odi que esgarrifa. També els rednecks amb els que va d'excursió al camp mostren honestament el seu odi amb violència verbal. A Israel acaba apallissat pel carrer, tot i que per sort no s'acaba de veure. I hi ha llocs on es va filmar la pel·lícula o a altres països del món on treure la ploma pel carrer, ni que sigui ficció, directament no es pot ni filmar per posar en perill la seva integritat física.

Així doncs, es pot tenir una petita alegria veient com de ridícula es mostra l'homofòbia i quants prejudicis mostra la gent quan sap que es troba davant d'un homosexual declarat. Però no podem deixar de veure la trista realitat, l'odi explícit o implícit que desperta encara en molts racons del món la simple presència d'un homosexual, ni que sigui fictici i grotesc.

Després de la tempesta... tots xops

Què voleu que us digui, tinc la sensació que amb les manifestacions amb què celebrem a Barcelona la revolta de Stonewall ens han pres el pèl i la cartera. Veient com ha anat tot, la manifestació reivindicativa de dissabte ha passat a un segon pla i ha caigut en picat la participació; en canvi, la gran triomfadora i a qui els mitjans de comunicació han seguit i perseguit ha estat el Pride de diumenge. Ha estat el triomf de les carrosses dels locals, la ploma cara i lluenta i el negoci en general, un negoci que per cert no renuncia a perdre la caixa d’un dissabte i li va molt bé que es faci el seu village en diumenge.

El que no acabo d’entendre és per què s’havien de fer totes dues manifestacions tant juntes i acabant-se trepitjant. Els locals i el seu Pride, ja que proposen una festa absolutament buida de contingut sense negar-ho i sense cap rubor, no podien muntar-se una festa més a dins de l’estiu? A les manifestacions dels anys 80, 90 i fins ben entrat els 2000 tots aquests empresaris no hi eren, tot i que els seus locals sí que funcionaven. Per quins set sous volen apoderar-se d’una manifestació que mai han sentit com a pròpia? El que han aconseguit és desviar l’atenció dels mitjans que, a més, confosos o amb els seus interessos particulars, han renombrat el nostre tradicional Alliberament com a Pride (orgull, en anglès).

Així, la veu que tenim per a reclamar un major alliberament sexual un dia l’any ha estat més norreada que mai. Han estat deixades de banda les reivindicacions i el contingut, i s’ha aconseguit per fi allò que a molts agrada, que la imatge dels maricons amb plomes i confeti confirmi els tòpics que sobre nosaltres s’imposen. Més que mai ens poden simplificar i ficar a tots i totes dins el mateix sac.

De tota manera, com que seguim sent lliures d’anar on ens sembli, jo he seguit confiant en la manifestació de dissabte per a continuar una lluita que no ha acabat. El món en què vivim segueix sent homòfob i trànsfob, i no cal anar tant lluny com les bombes contra gais a Brasil o les agressions a Rússia, Romania i altres països aquest mateix any. Per no esmentar els que encara somnien amb poder sortir públicament al carrer ni que sigui un dia l’any, perquè ser homosexual al seu país segueix estant penat o prohibit. No, no cal que anem tan lluny; també la nostra societat és malalta d’homofòbia i de transfòbia, per molt que ens hagin volgut fer creure que el matrimoni era la panacea i que era l’estació terminal de les nostres preocupacions i reclamacions. Milers de persones segueixen a l’armari, les escoles van plenes d’abusos i agressions de tot tipus als joves no heterosexuals, les administracions ens volen dictar el gènere amb les seves regles, i continua la marginació de les persones que no trien la vida de parella. Moltes llibertats segueixen sent agredides amb impunitat, en alguns casos per part de l’estat.

Parlant d’anglicismes, que tan presents són en aquesta setmana de Prides i villages i gays (gais, en anglès), als Estats Units la paraula gay ja fa anys que es fa servir per a descriure una cosa estúpida o desgraciada. Evidentment és una arma més de l’homofòbia que aconsegueix ficar-se al llenguatge. Em pregunto, però, si les imatges que cada any donem o que donen els mitjans, no col·laboren a reforçar aquesta imatge i aquests tòpics que sembla que ens facin anar enrere en el temps. Qui hem d’acusar?

Depèn de transsexuals, gais, lesbianes i no heterosexuals en general el lluitar per a posar fi a la transfòbia i a l’homofòbia. La resta no es recordarà dels nostres problemes i preocupacions o no els sabran veure, això ja ho hem vist amb el temps. En quant a aquesta imatge frívola amb què ens miren des de fora, espero que es completi durant la resta de l’any en el nostre entorn més immediat: familiar, laboral o social. Amb una càrrega d'humilitat, que necessitem tant o més que l'orgull. I que siguem capaces i capaços de, fora de l’armari, mostrar-nos com qui som, persones amb qualitats darrere les plomes i la purpurina.

Eclipsi de sol el 22 de juliol (Àsia)

El proper 22 de juliol al matí hi haurà un eclipsi de sol a moltes parts d’Àsia. Serà entre les 7 i les 9 del matí (hora local tailandesa, per a GMT serien de les 0 a les 2). El punt àlgid serà a les 8 del matí, quan es podrà observar el sol mig cobert per la lluna.

A Tailàndia l'eclipsi serà parcial, amb un màxim de cobertura de la lluna sobre el sol d'aproximadament un 50% de la superfície solar visible.

Hi ha excel·lents webs dedicats a l'eclipsi del juliol. Un dels més espectaculars és aquest amb gràfics animats. També n'hi ha un altre amb un mapa interactiu pel que podem passejar tot clicant.

Com mirar un eclipsi de Sol

Mirar al Sol directament és molt nociu per als nostres ulls; tant que fins i tot pot deixar-nos cecs. Per a observar un eclipsi solar existeixen alguns mètodes segurs, són els següents:

El mètode de la cartolina.
Aquest mètode és realment fàcil. Hem d'agafar una cartolina i fer-li un petit forat en el centre amb l'ajuda d'unes tisores o un tornavís. Orientem la cartolina cap al sol de tal manera que la seva llum es coli pel petit forat que hem fet. Després projectem aquesta llum sobre un paper blanc o sobre una paret llisa, i podrem veure el procés complet de l'eclipsi.

Orientant un telescopi
Orientem el telescopi directament cap al sol, fent que la seva llum passada d'un costat a l'altre del mateix. AL projectar la llum que surt d'un dels extrems del telescopi sobre un foli o una paret llisa podrem veure el reflex de l'eclipsi i seguir la seva ombra.
Utilitzar ulleres de sol convencionals resulta massa arriscat i es corre el risc de sofrir cremades a la retina.

Durant un eclipsi, cal fixar-se en l'estrany aspecte que van cobrant les ombres, sembla com si s'anessin fent corbes. Quan l'eclipsi és total (és a dir, el Sol aquesta cobert completament per l'ombra), diuen que el silenci que es forma és absolut, és tan fort l’impacte que fins i tot els ocells deixen de cantar.

Bifurcació esperada

Aquest any per fi es bifurquen el dia de l’Alliberament de les associacions que se segueixen considerant en lluita per un alliberament més complert, i els que volen fer un Pride (orgull) menys reivindicatiu sinó d’un caràcter més festiu i comercial. Dissabte les primeres, diumenge les segones.

I tant contents. A partir d’ara no caldrà barallar-se més, cadascú tindrà el seu espai i no se sentirà fora, i tothom, totdon i totcos es podrà sentir convidat a tots dos esdeveniments, o al un dels dos que triï, o a cap. O quedar-se a casa sanament amb el dit dins el cul meditant tot fent “ommmmmmmmmm”.

Jo triaré la mani de dissabte perquè encara hi ha moltes coses que no m’agraden ni em semblen bé, i per solidaritat amb la gent que no té la sort de viure a la súperoberta Barcelona ni a Madrid ni Londres ni grans capitals on ser gai, lesbiana o trans no es fa difícil com a ciutats més petites, pobles o a molts llocs del món on encara es persegueixen les persones no heterosexuals, se les executa, empresona, maltracta o assetja. I perquè l’assetjament i la discriminació segueix ocorrent encara al nostre voltant també.

També aniré dissabte a la mani perquè és on hi sento representat els col•lectius d’aquells que lluiten pel món que jo vull, el que no passa pels filtres dels que volen fer negoci, i d’aquells que pensen que tot i que es pot fer festa encara hi ha moltes coses que canviar i per les que lluitar. No sé si cal donar exemples, però allò que els adolescents avui dia surten de l’armari anant a no sé quina discoteca està molt bé, sí, però és que jo voldria que sortir de l’armari a l’escola o a l’entorn més immediat mateix fos el que passa amb normalitat. O perquè alguns que ja s’han casat i gaudit del matrimoni segueixen dient la paraula gai (o gay) mirant al voltant o abaixant una mica la veu per si de cas ens escolta algú.

En una societat que jutja tot allò que veu és difícil conquerir quotes de llibertat i de respecte. És cert que hem millorat amb el temps, però ja sabem que les guerres, la violència i moltes altres coses terribles són cícliques i tornen quan menys ho esperem. Així que no cal abaixar la guàrdia ni relaxar-nos, ni tampoc omplir-nos d’orgull de res.

He vist fa anys com a moltes ciutats les associacions i la lluita han quedat en l’oblit, i el dia que se celebra es diu Pride i és una parade que acaba a un village on fer-hi unes drinks. Em sabria greu que a les nostres ciutats, a Barcelona al menys, acabés tot igual, passant a l’oblit sense més.

Sí que m’agrada la festa però, no sé, això del Pride em sembla poc encertat. El Love Parade de Berlín, ja posats a buscar semblances, té un nom més atractiu i sembla convidar més gent. L’orgull no és cap cosa que haguem buscat, penso que hem lluitat pel respecte i per l’alliberament de les diverses maneres d’estimar.

Espero que a partir d’ara sabrem trobar la manera de seguir per camins diferents sense recances, i que cadascú trobi allà on se sent còmode. I que hi tinguem totes cabuda. Fins i tot les indiferents.

L'estrés de l'homofòbia

La "cuina de la mare", o amb la que ens hem criat de petits, és la que solem considerar la millor del món. Allò que ens és conegut ho marquem psicològicament com a estimat i proper . Ens hi acostumem, ens hi fem, ho sentim com a part del nostre ésser, de la nostra normalitat. A molta gent no li atrau menjar fora de casa, preferint sempre la cuina familiar.

D'una manera semblant funciona el que considerem proper i el que considerem aliè a altres nivells. Així, per haver nascut en famílies tradicionalment heterosexuals, ens costa entendre l'homosexualitat com a propera i casolana des de petits, ja que gairebé mai l'hem poguda viure amb naturalitat a casa, sigui per què no hi ha homosexuals propers, o per què els que hi eren estaven a l'armari i amagaven la seva manera d'estimar. L’heterosexualitat, doncs, és la que es fa amb del paper de “relació familiar”.

Una de les reaccions que ens desperta allò que ens és aliè és la por i l'estrès. Alguns hem passat per tenir por de la nostra pròpia homosexualitat, per ser una cosa nova que no coneixíem i que no estava prevista en el nostre entorn. Els mecanismes que s'activen poden ser molts: des de la por fins l'estrés, l'autonegació, el desig que en realitat es pugui redreçar, la rebel•lió, les reaccions agressives i violentes...

Sabent que tots aquests mecanismes es poden activar dins un individu homosexual que es descobreix, només cal imaginar les reaccions que es poden donar en un individu no homosexual. És aquí on s'incuba l'estrés de l'homofòbia: un home criat com a heterosexual veu l'homosexualitat com a aliena, i en molts casos ha estat educat en la reprobació d'aquesta manera d'estimar no normativa. Així, la seguretat en poder jutjar els homosexuals i veure's recolzat per la societat, o la religió, o qui sigui que l'està enverinant en aquest odi, fa que prengui actituds més agosarades com són la crítica, l'agressió, l'atac o la violència contra els homosexuals. En aquest tipus d'estrés també hi entren la lesbofòbia i la transfòbia, que són models personals que s'allunyen de la norma dictada tradicionalment per la religió i per la societat patriarcal heterosexista.

Què passa avui dia? La societat està vivint un procés de transformació amb rapidesa, que ha deixat d’amagar l’homosexualitat com si fos alguna cosa dolenta, i que ha deixat descoberta finalment l'homofòbia com a una patologia, això sí, curable. L’estrés es difumina quan un es familiaritza amb l’homosexualitat, així com amb la transsexualitat, i l’aconsegueix entendre com a pròpia o al menys com a propera. Aleshores el possible odi o estrés desapareix, així com les seves aparicions agressives o violentes. Per a qui no aconsegueixi solucionar la seva fòbia, s’estan investigant teràpies de xoc que solventen els problemes que provoca l’homofòbia. Fins i tot hi ha una organització d’ex homòfobs curats, que donen suport i guien els homòfobs que veuen la llum i es volen curar. Ja es comencen a comercialitzar llibres amb les seves experiències. Ànims!

Motius tailandesos

Tinc al voltant d'uns 400 alumnes a l'escola secundària, tots amb noms i cognoms molt llargs, per la qual cosa intento escriure sempre els seus motius, que de fet és el que fan servir entre ells.

Com que les regles de pronunciació sil·làbica del tailandès fan que alguns noms sorprenguin per la manera com venen pronunciats, m'havia passat per alt que la Ponla en realitat escriu el seu nom de manera ben graciosa. La meva sorpresa va venir quan vam fer l'examen... Aquí hi poso la foto, si la cliqueu es pot veure en versió més gran.

Ningú ja no se'ls creu

A mida que les llibertats personals personals han anat guanyant terreny, el paper de l’església ha perdut pes a la societat. Sembla ben bé una regla de tres. No només la seva politització, sinó el seu constant atac a les relacions no heterosexuals, a jutjar i a sentir-se pel damunt del bé i del mal han fet que, sense pausa, l’església hagi estat patint en pell pròpia els desgastament que li suposa perdre adeptes, simpatitzants, subvencions i, en definitiva, poder, que és d’un poder creat del que es tracta. Ha quedat de manera molt ràpida en un referent obsolet, que no entén la societat ni la vol respectar tal com és.

El hippie que els va fundar se’n faria creus (no volia fer una broma fàcil) de veure la colla de feixistes que han acabat prenent les regnes de la seva ideologia basada en l’amor. Una colla d’homes, blancs la majoria, sobretot solters, que diuen als altres com s’ha d’interpretar el missatge de Crist i com hem d’estimar.

L’odi que respiren l’hem sentit i el sentim de ben a prop. Abans ens cremaven. Ara no poden, però segueixen manifestant-se públicament contra els homosexuals, bla, bla, bla. Les seves protestes contra els que no es declaren heterosexuals, una fixació que sembla que monopolitza les seves idees, no ha fet més que allunyar-los de la realitat i de la societat, que no entén massa tanta intromissió a la vida de les persones.

Per això és important que ens desempalleguem d’una vegada de la seva xarxa. Segurament la majoria de qui llegiu això vau ser batejats de petits. I ja va sent hora que actuem en conseqüència i rebutgem l’odi dels bisbes, capellans i altres representants de l’església que segueixen adoctrinant el seu odi, racisme i fòbia contra les maneres d’estimar no heteronormatives, molts cops prenent la veu dels fidels, que nu dia van ser batejats.

Apostatar ens farà més lliures, ens alliberarà formalment del seu poder. Seguirem reconstruint la societat, serem nosaltres mateixos qui decidirem com i qui volem estimar, sense haver de seguir regles o imposicions de la inquisidora sexual o emocional, l’església. La seva veu, en la foscor, no l’escoltarà ningú, i apostatar serà la manera que la seva veu es faci més i més fluixa, fins que sigui una rabieta de fons que farà gràcia escoltar sense gairebé poder entendre.

Aquesta nova campanya d’apostasia va dirigida a l’església catòlica, la més present al nostre territori i per tant la que ens afecta més directament, però vull fer extensiu el rebuig a les altres religions que fomenten l’odi i la homofòbia. Els companys de profetes, el judaisme i l’islam, no difereixen gaire pel que fa a l’odi al col•lectiu GLT, són els mateixos monstres disfressats amb diferents caputxes.

Recordo que fa uns anys una amiga soviètica em va dir que ser soviètica era una cosa que la perseguiria tota la vida. Jo li vaig dir que fins fa uns anys jo pensava que haver estat educat com a cristià també em perseguiria tota la vida, però no ha estat així. Ja fa temps que no em considero catòlic i no em persegueixen les veus del pecat, l’infern i tot el merchandising que em van vendre quan era petit. Però penso que, per coherència i per sentir-me més amo dels meus actes i del meu destí com a persona, apostatar es converteix en un acte que cal fer. És just i necessari.

Taiwan, o com podria haver estat la Xina

Taiwan té totes les coses bones de la cultura i civilització xinesa, i sembla que s’ha sabut desfer de les coses dolentes que, per exemple, perduren a la Xina o entre altres comunitats de xinesos. Va ser una sorpresa veure com els taiwanesos són gent propera, que es diverteix, i que són un poble civilitzat, civilitzat i civilitzat. Tot allò que podria haver estat la Xina -i que no és- ho és Taiwan. L’escriptura no ha canviat a Taiwan, com tampoc ho ha fet mai a Hong Kong, els dos últims indrets on s’utilitza l’escriptura xinesa de sempre, amb els seus significats i perquès. A la Xina simplificada (la continental) la revolució cultural va dur d’idioma escrit al caos, perdent segurament per sempre més la riquesa dels caràcters massa complicats per a un poble al que el govern prohibeix pensar. El resultat, avui dia els xinesos del continent no poden llegir llibres antics, ni entenen el què diuen les inscripcions als temples, ni res de res. Han convertit el xinès escrit, intel•ligible avui dia només pels taiwanesos i hongkongenys, en un llatí que es perd en la seva incomprensió. No només això, sinó que el nou idioma escrit, el simplificat, és també inintel•ligible pels taiwanesos. Una pena tot plegat.

La medicina tradicional té mètodes que pels occidentals són, si més no, sorprenents. El Ming, amb problemes d’esquena, va acudir a un home que fa curacions. Segons em va explicar, l’home aplica els seus mètodes curatius de manera gratuïta. Es veu que si no fa curacions, l’home se sent malament, així que és una manera d’estar bé amb sí mateix i d’ajudar els altres. Vaig tenir l’oportunitat de veure el macador a una botiga d’espècies i bolets assecats. El seu mètode consisteix en macar amb força amb un pal metàl•lic la zona adolorida o problemàtica. Els blaus produïts són el resultat del tractament, i que sembla el resultat d’haver rebut una pallissa. De fet, en això mateix consisteix: una zona profundament adolorida requereix l’atenció de la sang i del cos per a curar-la, regenerant problemes que hi pogués haver abans de la macadura. Així, als pocs dies –o hores- es pot notar una millora física en la zona; al menys això assegura el Ming.

La meva visita a l’illa va començar directament a Taichung, a mig camí entre les dues capitals de nord i sud, Taipei i Kaohsiung. Tot ben ordenat i net durant les dues hores de camí, el desenvolupament és evident a nivell visual: edificis, carreteres, enllumenat...

A la nit vaig fer una visita ràpida a la ciutat en moto, guiat pel Yentso (Denzel), després de veure el mercat nocturn més popular de la ciutat. Aquí els mercats nocturns formen part de la cultura; la ciutat desperta també al vespre i corre als mercats a jugar, menjar, comprar, vendre o simplement passejar. Potser és la versió vespertina de la Rambla, i el clima ha fet que les passejades es posposessin (quantes esses!) fins a la nit. Les parades tenen detalls no vistos en altres mercats de carrer, com la de repartir números d’espera i evitar empentes i gent aglomerant-se i colant-se (sí, em torna a venir la Xina a la ment). He vist que el wasabi és un ingredient comú aquí: copiar els japonesos no està tan malament, sobretot si els copiem les coses bones (més missatges a la Xina). La televisió japonesa també forma part del panorama televisiu, subtitulada esclar.

Vaig poder gaudir d’una de les moltes vistes impressionants que hi ha en aquest país, un dels llacs dalt de les muntanyes anomenat Sunmoon (sol-lluna). De camí al llac vam aturar-nos a un centre de menjars, una espècie de fireta a mig camí, on hi havia unes quantes menges ben curioses. Entre elles, mini caramelets de peix (ecs!), que vaig regalar als del gimnàs de Bangkok. El Yentso em va dur amunt i avall del llac, i més tard a un lloc anomenat Jiji, on hi havia botiguetes, una antiga estació de tren on vam fer-nos fotos, plàtans de totes les mides i poca cosa més. Tot el camí va estar amenitzat per una veu que anava dient “gira a la dreta, gira a l’esquerra” o “vas massa ràpid”, el GPS del cotxe no només ensenya i canta el mapa, sinó que també s’encarrega de recordar-nos dur una velocitat prudent. Signes dels temps.

El camí a Taipei el vaig fer amb el tren ràpid, (aquí un vídeo amb el tren a 270 kms/h) que en una hora et deixa al bell mig de la capital des de Taichung, o en dues hores des de Kaoshiung, al sud (o en són tres?). En un cop de metro em vaig plantar a la meva estació, 西門町 (Ximending) Era de nit però semblava bastant animat: un barri de cinemes, botigues i baretos mil que sembla que s’ha posat de moda. Em sembla que el vaig triar per on estava, i si sortia de nit poder tornar a casa a peu. Abans de dormir, vaig fer una visita ràpida a un mercat nocturn, aconsellat per uns nois de Singapur de l’hostal. El mercat en qüestió, darrere de Longshan Temple, és el de les serps; està format per un parell de carrers plens de llocs per menjar, botiguetes, parades improvisades, gent amunt i avall, fregits, olors, serps, una part coberta, més gent, i una part que és un mercat més de quincalles més enllà. Tot molt civilitzat, tranquil, sense empentes i amb bones maneres. I la gent, somrient. (un vídeo del mercat)

En tornar al barri vaig veure unes escales decorades amb banderes de l’arc de sant martí. Hi vaig treure el nas, era una sauna. Volia demanar el mapa gai de la ciutat i al final vaig decidir estar-m’hi, i és que una dutxa amb el cul enlaire mentre algú te’l mira sempre anima...

L’endemà rea dia de marató: volia dedicar-lo a les coses inevitablement turístiques: la Sagrada Família i tal, quan ets de fora cal anar-la a veure, oi? El Museu Nacional (me l’imatginava més gran!) i la torre 101 (uau, impressionant!) són les coses que sembla que corresponen a la Sagrada Família i la Rambla, per entendre’ns. Se’m va endur gairebé tot el dia, entre autobusos, metros, més autobusos, l’ascensor més ràpid del món que et puja i et baixa i el dinar a un dels llocs del soterrani de la torre 101. La torre té forma de bambú i està feta amb simbolisme i orgull de ser l’edifici més alt del món. Bé, en això no hi ha acord, si en voleu detalls aneu a aquest lloc de wikipèdia.

Al vespre vaig aconseguir trobar Office, on et miren el cul mentre el dutxes. No massa concorregut però un bon lloc per conèixer gent i... veure una cara coneguda de Bangkok! De tornada al meu barri vaig trobar per fi el Ming (tócame la Ming, doming!), amb qui, tot enraonant, vam descobrir que havíem xerrat per internet més de 10 anys! Ell va recordar que jo era el noi amb qui ell parlava quan vaig ser a Almatí. I d’allò ja han passat 10 anys, uf! Em va dur a Honglou, el recinte on hi ha els bars d’ambient, amb terrassetes i bon rotllo. He vist que també li diuen el Teatre Vermell. La gent hi pren copes (de te!) o hi menja (un restaurant tai, sawasdee!). Les copes de te són enormes, i tenen tes de mil gustos. Sembla que aquí no hi ha cultura d’emborratxar-se. Un signe més de civilització?

Vaig conèixer els amics del Ming, tots amb ganes de xerrar i comunicar-se, m’encanta Taiwan! Vaig rebre alguna que altra broma també, i vaig trobar que un feia servir una ironia responent-me 不舒服 (bushufu) a una pregunta insolent. Ironia, com et trobo a faltar a Bangkok! Després vam anar a Funky, una discoteca o sembla que poca gent bevia alcohol. Molt de jove, molt de fum i molta gana, abans de tornar a casa un amic del Ming (he oblidat el nom, ho sento) em va dur a un lloc del carrer a fer un petit tiberi de menjar taiwanès. Tot molt bo, però em sembla que tenen una dieta molt greixosa. I els ous ennegrits que veig a Bangkok però mai menjo, aquí em vaig decidir a tastar-los.

L’endemà dissabte ja tenia temps lliure, així que el vaig dedicar a fer banys de bellesa amb el cul enlaire, per consell del Ming, que deia que és dissabtes al migdia quan hi va la gent. Dit i fet. De sortida, ja tardet, vaig veure algun centre comercial del centre (he dit centre dos cops en la mateixa frase, ho sé). Ja al vespre vaig tornar a Ximending, havia quedat per sopar amb el Ming (doming!) i els seus amics a un hotpot d’aquests que vas bullint el que vols a la teva cassoleta. Moltes salses, tot molt bo, i com que érem al costat del Honglou hi vam fer un te de seguit. Calia prendre una decisió, anar de discoteca (quin súper avorriment!) o... a les termes! Vam decidir anar a les termes, que aquí obren 24 hores. Són a les muntanyes. Es va en metro fins a Shipai i des d’allà en taxis. Les tremes són plenes de gent a la nit (algú m’ho explica?), i es veu que molt populars a l’hivern (o al que aquí li diuen hivern). L’aigua la tenen natural tal com brolla, a 43 graus, massa calenta per estar-hi dins més d’un minut, sembla que se’t bullin les mandonguilletes en qualsevol moment. Jo no recordo haver estat mai en aigua tan calenta, suposo que a les altres termes que havia estat deuen barrejar l’aigua calenta amb aigua tíbia o freda per rebaixar-ne la temperatura.

Diumenge era l’últim dia sencer que passaria a Taiwan. El Ming es va oferir a acompanyar-me a llocs: vam intentar anar a Din Tai Fung (vídeo de la cuina), el famós lloc de dim sum que, a causa de l’amuntegament de japonesos, tenia una espera d’hora i mitja, massa per la gana que teníem. Una de les coses bones d’anar amb algú del país és que et pot oferir solucions ràpides i semblants, així que vam anar a un altre lloc de dumplings deliciós. Ara, com a dieta normal, més carns, més greixos i més farina en forma de boles sé que em duria a la perdició. Després vam anar al barri antic on hi havia antigament el port al riu, el carrer Di Hwa, on ara hi duren les botigues d’herbes, tes, tractaments, bolets i altres beuratges secrets. Un exemple, hi havia uns talls que semblaven de fuet tallat, però que eren banyes de cérvol per a infusions o vés a saber què. També cavallets de mar (pobrets!) assecats. El poble xinès no té compassió de cap animal, em sembla de vegades que tampoc de l’homo sapiens. Com que érem al costat d’Office allà vam fer la migdiada. De sortida, amb menys calor, vam visitar el mercat nocturn més gran de la ciutat, el Shilin. Un lloc enorme ple de menjar (vídeo), i uns carrers al voltant plens de botigues i venedors de carrer (vídeo), molts d’il•legals que de cop i volta arrepleguen la manta i desapareixen a algun crit de “policia”. Hi ha coses que es repeteixen a tot el món, oi? Botigues amb màquines amb grua per a atrapar regalets inunden els carrers. M’hi vaig tornar addicte per a aconseguir només un osset de peluix blanc preciós... made in China! Vull pensar que és dels bona, o que és un tibetà refugiat que ha aconseguit escapar a la Xina lliure, Taiwan.

La visita ja tocava al seu fi i el dia es va despertar amb pluja, així que semblava el moment perfecte per a tornar al restaurant de les cues. Un dilluns al migdia, plovent, qui hi podria anar? De camí vaig voler veure el memorial a Chiang Kai-Shek, el fundador del país. A Europa se’l podria veure gairebé com a un feixista, però de vegades els conceptes són enganyosos. I és que a l’orient, les dictadures comunistes han estat igual de dolentes que les dels feixistes europeus. De tota manera aquest home sembla el salvador de la democràcia i sembla que el país que es va muntar funciona bé i té a gent feliç i sense voler a sentir parlar de formar part de la Xina. La noia de l’hostal deia que si han de passar a ser dependents de la Xina que marxaria a viure a un altre país. L’odi sembla ben viu, i qualsevol comentari sobre la Xina o política pot arrencar ràpides observacions sobre el subdesenvolupament de la Xina continental o la poca educació i maneres dels xinesos continentals. I no els falta raó. Un cop vist el memorial vaig poder arribar caminant al per fi desitjat lloc de dim sum. Sorpresa: tot i la pluja i ser dilluns, els japonesos tornaven a omplir el local i a fer-me fer esperar una hora. Com que sóc una persona preparada, un mapa em va animar a visitar el parc de Daan, proper al restaurant, ja que la pluja era poca i intermitent. De tornada, els desitjats deliciosos dim sums, els millors del món mundial infinit. Ja em quedava només recollir la bossa, tornar la targeta intel•ligent de transport que tant bé m’havia anat tots aquests dies i fer cap a l’aeroport, en un tram que va durar més d’una hora, sense incloure el canvi de terminal (per una confusió amb la destinació final de la meva companyia, KLM) en un tren sense conductor. Trobaré a faltar el bon rotllo de Taiwan, de debò, i em seguiré preguntant com és que ningú me n’havia parlat abans. És un país magnífic, amb gent agradable, sense presses i amb ganes de comunicar-se. M’he enamorat de Taiwan, de veritat. A partir d’avui quan conegui algú de Taiwan li demanaré primer de tot de fer-li una abraçada.

Transfília

Les maneres de viure i veure el món canvien amb el temps. Hi ha formes que tornen, es repeteixen, després d’haver desaparegut o restat invisibles, tot i que potser romanien latents. La transsexualitat n’és una. No es limita a les persones que anomenem transsexuals o transgènere, sinó que arrosseguen ja una bona part de la societat, fent-li qüestionar allò que anomenàvem gènere i que s’ha demostrat més empresonador que alliberador. Les persones transsexuals m’han ensenyat a entendre el món des d’un altre punt de vista, més alliberador, més lliure i que s’ha tret del damunt les etiquetes que la societat els vol posar per entendre’ls a través dels seus limitats filtres.

Així, en el viatge a través del contacte amb la transsexualitat em dirigeixo cap a un espai tan alliberador com és el de la carència de gènere. Com he sentit a dir molts cops i m’agrada repetir, tots som cossos. Potser podria afegir que som cossos amb hormones de tots els colors.

Hauríem de partir de la llibertat però malauradament la societat etiqueta tot allò que li surt, amb la conseqüent pèrdua de llibertat que això comporta. Acceptar etiquetes ens delimita, ens encasella, ens segresta la llibertat de què hauríem de gaudir com a persones. Dona, home, trans, lesbià, homosexuala, monògam, intersexual, bisexual, totes són armes de doble fil. Si acceptem qualsevulla d’aquestes correm el risc d’haver d’encasellar-nos dins d’elles i perdre la llibertat de seguir desenvolupant maneres de viure el propi cos i la relació amb altres cossos.

Per entendre’ns amb un exemple, allò de “ser un home” o “ser una dona” sabem que comporta moltes coses empallegades. Ser un home vol dir haver de ser fort, treballador, no plorar, no utilitzar el cul com a òrgan sexual, deixar passar les dones primer, no poder-se depilar, no expressar massa els sentiments. Ser una dona, bé, també ho coneixem, vol dir ser dolça, tenir cura de l’aparença, no estar capacitada per fer feines físicament dures, estar a casa cuinant i amb la mainada, no accedir a feines de responsabilitat, parlar per telèfon i molts altres tòpics que hem sentit durant les nostres vides en boca de familiars, amics, mitjans de comunicació, i potser, sense voler-ho, en boca pròpia.

Ser gai vol dir ser efeminat, estar poc capacitat per a feines serioses, depilar-se, prendre drogues de disseny a les discoteques més de moda, ser sexualment promiscu, prim, amb més diners que la resta, emocionalment immadur, fumar amb la mà dreta, anar al gimnàs, passar del futbol, fer servir cosmètics i una llarga llista que inclou un munt de tòpics contradictoris que fan molt difícil ser un gai com la societat vol.

També és cert que vaig aprendre a acceptar l’etiqueta de gai o d’homosexual com a postura política, tot i que amb el temps ha quedat una mica lluny dels meus sentiments. Roman com una postura política de lluita per l’alliberament de les persones, ja que es tracta del col•lectiu minoritari de les sexualitats més visible i amb qui més gent s’autoetiqueta o defineix, i per tant que ha tingut més força per crear espais. Però, com a etiqueta per a limitar-me també la rebutjo, i deixo de ser gai quan em volen entendre a través dels tòpics que se n’han creat al voltant. No vull ser cap decepció dels tòpics amb que alguns se sentin més còmodes per e entendre’m. Segurament no m’entendran mai.

Cal educar-nos en l’absència de gènere. Cal trencar les barreres que ho impedeixen, lluitar contra la segregació de gènere, deixar de generar tòpics que apuntin a un o altre gènere. A qui li importa el gènere? Cal educar-nos com a persones que aspiren a més coses que dedicar-se a exercir d’home o de dona. Viure sense etiquetes es fa més fàcil i més agradable. Relaxem-nos, i eduquem-nos en la transfìlia i a les novetats que genera, ja que solen estar basades en el respecte a la persona i a la llibertat.

Salveu-me dels rols!

Ei, no sóc un home, no em ve de gust, Tampoc una dona. Deixa’m ser lliure: no sóc hetero, ni gai, ni bi, ni penta, ni poli ni pan. No sóc actiu ni passiu, si m’apures no sóc ni versàtil ni rodó. Vull pintar-me els ulls de rosa, amb una mica de purpurina, i deixar-me el poc bigoti que no em creix. Et faré un bon sopar, sé preparar plats exòtics que et faran llepar-te els dits. Després ens ficarem els dits pel cul, per què som culs en definitiva. I miraré esports per televisió, m’apassionen els esports, i després ploraré llegint alguna història d’amor etern. Em confons amb allò de “nen o nena?”. No tinc els genitals gaire presents, els meus, així que tampoc vull que siguin ells qui m’identifiquin. Ben mirat, em sembla que tots els humans els tenim força semblants, t’hi has fixat? M’acarones i se’m desperta una calor interna, això vol dir que la vida batega dins meu. I que no vull que me la prenguis, te l’enduguis i l’empresonis dins alguna etiqueta que em vulgui prohibir fer això o allò, o que la jutgis i em vinguis amb que això no és bo, o això diuen els antics llibres. És cansí haver de donar explicacions. Sóc una persona. La meva primera i única persona.

La foto de satèl·lit del volcà de Ta'al conté un enllaç que duu a l'àlbum del viatge a les Filipines.

Qüestionari rima amb armari

Què en queda del teu armari? (II)

1. Decideixes posar-te al dia i penjar el teu perfil a una web de contactes gais on hi has vist uns quants homes que t’han interessat. Et demanen que hi pengis una fotografia teva com a mínim.

a) tinc una foto preciosa d’una posta de sol força romàntica a Menorca. Ui, clar, jo no hi surto. Discreció!
b) hi poso aquella que se’m veu així de lluny, es veu que sóc alt però no se’m reconeix, potser algú de la feina podria veure aquesta foto!
c) estic prou bé de cos, hi penjo unes quantes fotos, inclosa alguna amb erecció i de cúlcul, això sí, a cap se’m veu la cara. Qui vulgui veure’m la cara que passi a privat primer, discreció!
d) hi poso foto de cara i demano que qui no ensenyi la cara s’abstingui de contactar-me

2. Et conviden a un casament d’un familiar per l’església i, per no quedar malament, hi vas. El capellà té el dia homòfob, sembla que cap noiet de 13 se li ha insinuat avui, i carrega contra l’homosexualitat i altres aberracions sobre les que cauran els llamps celestials, bla, bla, bla.

a) aguantes el tipus amb mala cara i mires els nuvis amb cara de “me la pagareu”
b) interromps la missa a crits d’”homòfob, feixista, hipòcrita”, i “que t’aguantin a un altre lloc”, mentre convides tothom a sortir d’allà
c) ets a la casa de Déu, potser té raó i sí que sóc antinatural, i si abandono això del sexe amb homes i intento per un cop reformar-me?
d) no hi poso mai els peus en una església, ni per compromís, i punt.

3. Entres a la teva web porno habitual i, avui, et diuen que abans d’entrar has de triar els vídeos que vols veure. Homo, hetero, o ambdós.

a) Sóc hetero i trio hetero, quin mal rotllo si em surten dos homes junts / Sóc homo i trio homo, quin mal rotllo si hi surt una tia / Sóc lesbi i trio homo (per a dones), quin mal rotllo si hi surt un tio
b) Això d’”ambdós” sona bé, potser em perdo algun vídeo que em pugui agradar. De fet, una mica per dins tots som curiosos, oi?
c) Que pesats amb les etiquetes! Un sol gènere, una sola opció sexual! En aquest cas, ambdós és el que se li assembla més.
d) De cap manera, el porno és brut i a més algú pot veure per on he navegat. Passo corrent a la wikipèdia a veure quins sants celebrem avui els cristians.

4. En una conversa sobre homosexuals, notes que no en tens cap al voltant i et sents lliure per a dir...

a) Parlem de maricons, que és com s’han dit tota la vida?
b) Millor dir gais, tot i que no és el mateix que un homosexual. El gai té més diners i glamour, no?
c) N’estic fart d’etiquetes! Què hem de dir sobre els gais, o maricons, o homosexuals? Tenim opinions de tot, oi? Un sol gènere, una sola opció, tots som cossos que estimem o no altres cossos.
d) Gai sona més fi i modern, tot i que en anglès ja s’ha convertit en un adjectiu de menyspreu que vol dir cutre o avorrit i repetitiu.

5. Definim la monogàmia:

a) És una malaltia que tenen molts heteros, i alguns gais i lesbianes. No és incurable, però és inculable.
b) És l’estil de vida més organitzat que hem descobert com a espècie fins avui dia. És natural a les persones.
c) Les dones ho són, els homes en general no. I els gais, ni parlar-ne, són uns promiscus. Les lesbianes no ho sé, no en conec a cap. Els trans masculins? Què és això? Hauré de veure més documentals!
d) A mi em funciona, només es pot estimar una persona. Clar que una caneta a l’aire es pot fer en un cas extrem, i no vol dir que no t’estimis la teva parella, ni molt menys.

6. Transfília

a) Jo tinc una amiga trans femenina, tot i que no sé, sempre l’he vist com un home que ens enganya a tots. No m’acabo de creure això de creuar el gènere.
b) Jo conec un trans masculí i sóc trànsfil, és net i treballador, i no té ploma com els gais!
c) Més etiquetes? On volem arribar? Les persones transsexuals són cossos i si volen dir-se transsexuals, doncs sí, sóc trànsfil, tu no?
d) S’ha d’estar boig per a xutar-se hormones i acabar sent algú que no ets de naixement.

7. A l’hora de practicar sexe sóc...

a) Actiu. Que ningú em toqui el cul!
b) Passiu. Passa? La veritat podria ser també actiu, però em fa mandra, ho deixo pels joves.
c) Versàtil. Prou d’etiquetes, m’agrada gaudir tot el que el meu cos em permet!
d) Carícies i tal, els rols em són bastant igual, i la necessitat de penetració és una obsessió ancestral que alguns haurien d’oblidar per sempre.

8. Si vas al carnaval gai que es fa cada any a la paloma o a l’apolo i que organitza el cgb...

a) Aniré divertit, però no trasvestit. Podem anar uns quants vestits d’abelles amb pots de mel.
b) Aniré trasvestit del gènere oposat amb què m’identifico, i animaré els meus amics a fer el mateix, un dia és un dia, no?
c) No m’agraden les disfresses, sóc una persona seriosa.
d) Tinc tanta disfòria de gènere que no sé quin és el gènere contrari amb el que m’identifico, així que aniré amb una carcassa de la torre Agbar i guanyaré el primer premi perquè el jurat em confondrà amb un dildo blau florescent.

9. Per 50 euros, morrejaries durant 20 segons amb llengua algú del teu gènere (per a heteros) / del contrari (gais/les)

a) Ni per tot l’or del món, això és comercialitzar els sentiments!
b) Per fi podré satisfer la meva curiositat i, a més, cobrar!
c) Sort que no he dit que sóc gai, així podré morrejar el de la barba que s’ofereix com a conillet d’índies!
d) Ho faria només pels diners, no em fa fàstic morrejar ningú que sigui net.

10. Amb la teva parella pel carrer...

a) Ens agafem de la mà i ens fem petonets, tot i que sempre algun pesat et diu que això, en privat.
b) Discreció. Una distància, pel carrer som simplement amics, no vull problemes.
c) Juntets, però sense tocar-nos gaire. No sóc gaire de sobar en públic, ni la meva parella tampoc.
d) Tenir parella és contrarrevolucionari!!!

11. Les parelles obertes...

a) Les respecto, però ni les entenc ni ho faria mai. Sexe amb altres, i a més dir-s’ho? Quina bogeria!
b) Són en el fons parelles d’amics que s’han cansat del sexe mutu i no s’atreveixen a trencar.
c) És una manera de tenir parella i no haver-la d’enganyar. Si hi ha enteniment per dues bandes, quin problema hi ha?
d) He dit que la parella és contrarevolucionària! Amor lliure!

12. Aquell noi que treballa a l’oficina va sortir ahir a la tele dient que és un transsexual masculí.

a) És molt fort, jo ho sento però hi ha coses que no entenc, millor no m’hi acosto gaire, però mantinc respecte –i una distància-.
b) Que era una tia? Però si té barbó i no té pits, com pot ser? I què hi té, allà sota? Tantes preguntes que no li faré, em tallaria massa i la meva religió no m’ho permet.
c) Que fort, un altre famós a l’oficina. Jo ja ho sabia, m’ho havia explicat un dia tot fent el cafè.
d) Em sembla fantàstic, és una persona que m’ha regirat el món i em fa fer tantes preguntes! Què deu valer el kilo d’hormones? Què passa si un home en pren? Em sortirà pèl al pit?

13. Quan veig algú que té molta ploma...

a) Se’m regiren els budells, ho sento. Un home fent la maricona és una manca de respecte, no es pot comportar com un home de debò?
b) Em sembla bé que tingui llibertat per a fer-ho, però no el vull gaire a prop.
c) Per fi algú amb ploma al voltant entre tanta corbata i americana. A qui no li agradi, que s’ho faci mirar, està malalt homofòbia.
d) Que cadascú parli i actuï com li surti dels litxis, a qui li piqui que es grati.

14. Quant sento a un home gai que es defineix com a straight-acting (d’aparença hetero)...

a) Penso: quin morbo, un gai que no ho sembla! Això és un home!
b) Em sembla molt bé, no cal anar fent gala de que un és això o allò.
c) De seguida me l’imagino a casa seva ballant com la Britney davant del mirall, i penso que no s’atreveix a fer-ho més que en solitari, quina pena.
d) No puc més que vomitar. Actuar i voler semblar hetero és una etiqueta i per tant és contrarrevolucionari.

15. Un trans masculí és...

a) Una dona que s’ha fet home.
b) Una persona que s’identifica com a home però que al néixer el van confondre amb una dona pels seus genitals.
c) Una travesti amb veu de tio.
d) Un contrarrevolucionari, les etiquetes identitàries també són contrarrevolucionàries!

16. Una trans femenina és...

a) Un home que s’ha posat pits.
b) Una persona que s’identifica com a dona però que al néixer la van confondre amb un home pels seus genitals.
c) Un home que porta vida d’home o de dona segons li convé. A més sol ser reversible i moltes se n’empenedeixen.
d) Una persona que em fa por, i si em passés a mi o a algú de la meva família?

No em facis ara dir quines són les respostes fatal i quines són les bones, ja veuràs tu mateix i la teva consciència. Ah, que en tens?

Westermarck, Freud i l'incest

Un dels últims tabús sexuals vius en la nostra societat és el de l’incest. Practicades de sempre, les relacions entre persones que comparteixen parentiu sanguini són vistes per la societat actual com a prohibides o antinaturals. Tot i això, hi ha cultures en què aquestes relacions han estat practicades obertament, com a les monarquies de l’antic Egipte, Hawaii o els inques.

Quan parlem obertament d’incest amb amics i companys, un se n’adona que les relacions homosexuals dins la família també sovintegen. Relacions amb germans, cosins, pares i tiets es donen durant la infantesa i adolescència amb tot tipus de pràctica: masturbació, penetració, sexe oral... Molts cops la naturalesa curiosa de la sexualitat i la manca de tabús porten nens i adolescents a investigar i descobrir els seus cossos i les seves possibilitats de plaer en companyia familiar. En la majoria dels casos, esclar, aquestes relacions es mantenen en secret per qüestions morals o socials.

L’efecte Westermarck diu que quan hem conviscut amb algú des del naixement fins els 6 anys, l’atracció sexual envers l’altra persona desapareix per sempre. Aquesta teoria es va proclamar després d’estudiar casos heterosexuals, però sembla que és una constant també en relacions homosexuals.

Aquest antropòleg, també homosexual, va dir ja al 1906 que calia trobar explicacions a l’homofòbia, i no a l’homosexualitat. Sembla que durant pràcticament tot el segle XX no s’ha fet cas d’aquesta recomanació, que amb el temps ha pres força. Edvard Westermarck es va preguntar d’on originaven les prohibicions contra la sodomia. Després d’estudiar etnografia, la seva resposta va ser que l’homofòbia sorgeix a partir de l’aversió que tenen molts humans envers la sexualitat en general, i a partir de la necessitat de controlar “la manca de fe, l’idolatria o l’heretgia”. També afirma que a mida que s’emancipa de les doctrines teològiques, la gent té una visió molt més permisiva de l’homosexualitat. Va acollir amb bons ulls la pèrdua de poder de la religió al món modern, assenyalant com a culpable principal el Cristianisme. Ens sona, oi?

Hi ha hagut de sempre també estudis que intenten demostrar relacions entre homosexualitat i incest, entre ells Freud. I, de manera tendenciosa, les relacions entre homosexualitat i abusos. Aquells que assenyalen que un 30% d’abusos es donen en relacions homosexuals obliden que potser un 30%, si no més, és la suma d’homosexuals i bisexuals. No hi ha dates fiables del tant per cent de persones que potencialment poden mantenir relacions homosexuals en algun moment de la seva vida. Així, sembla que extreure’n conclusions és tendenciós, sobretot quan el que es vol al final és relacionar homosexualitat amb abusos.

Westermarck també va rebatre les visions de Freud sobre l’incest. Freud deia que els nens senten atracció sexual envers membres familiars de manera natural, i que aleshores és quan la societat crea els tabús. Westermarck arguïa el contrari, que són els tabús els que sorgeixen de manera natural com a resultat d’actituds innates. Els estudis posteriors donen la raó a les observacions de Westermarck.

Freud explicava l’homosexualitat com una fugida de l’incest. L’insistència de Freud que els nens volen anar al llit amb les seves mares es deu a la reacció eròtica que va tenir de petit en veient la seva mare vestint-se. Però Freud va tenir una dida (dona alletadora), així que no va experimentar la intimitat que hagués informat el seu sistema de percepció que la senyora Freud era la seva mare. L’efecte Westermarck torna a demostrar-se.

Cal recuperar la figura de Westermarck sobretot per assenyalar l’homofòbia com al problema a tractar i curar.

Per als amants de l’incest pornogràfic gai, podeu gaudir amb les escenes dels bessons txecs Bartok.

Siem Reap

Angkor Wat i els temples col·lindants, ja he penjat les fotos aquí. Clicant la foto us durà a un mapa del lloc amb enllaços i explicacions.

Com d’alliberat estàs?

ENQUESTA

Com d’alliberat estàs?

1. Un amic t’avisa que no pot quedar amb tu al cinema per què l’acompanya gent de la feina, i no saben que entén. Penses en la teva situació, què en queda del teu armari?

a) Família i feina. No tinc per què explicar coses de la meva vida personal a ningú.
b) Tinc un armari enorme, només els amics de l’ambient saben que entenc com una xueta.
c) La família, o part. Penso que els podria ferir si els dic que entenc.
d) No crec que quedi en vida algú que em conegui i no sàpiga que entenc. El meu armari va cremar ja fa temps a una revetlla de St. Joan.

2. Et visita un amic estranger del curs d’anglès de fa mil anys que vau fer a Irlanda. No sap que entens, i el vols dur fora de l’ambient. Quants llocs que no siguin d’ambient coneixes/freqüentes?

a) Uns quants, encara hi vaig sovint. De fet, molta gent em diu que semblo hetero, i és cert. El duré pel Raval de borratxera, com la gent normal.
b) No m’agrada l’ambient. No hi vaig mai. És tot superficial i fatal, i no suporto veure com d’efeminats són alguns, quina vergonya! Duré el meu amic al Barça, tinc dos carnets.
c) Recordo que hi havia un bar... Ui no, que era de lesbis. Millor li dono llargues a l’amic i li dic que he anat a viure a Austràlia.
d) Ah, però hi ha vida fora de l’ambient? Li dic que sóc gai i espero que s’apunti a sortir amb mi, si no sempre el puc ficar a un taxi i que el dugui al Maremàgnum.

3. Trobes pel carrer un ex-company d’escola que saps que entén... amb sa mare. Ella et reconeix i et demana si encara no estàs casat.

a) Sí, però em vaig divorciar. Una mentida a temps pot fer canviar de tema.
b) Millor ser discret, li dius que no, encara no, que estàs solter, i de seguida canvies de tema.
c) Sí, amb el meu marit, li claves. Vam anar a les Seychelles de viatge de nuvis.
d) Li dius que no, que no has cregut mai en el matrimoni, ni ara que et deixen casar amb un home.

4. Veus en un lloc d’ambient una coneguda de la feina que no saps si entén.

a) Surto cames ajudeu-me, quin mal tràngol, amb la de llocs que hi ha, havia de venir just aquí?
b) Els bars d’ambient tenen la millor música, he vingut amb un amic gai que justament acaba de marxar. Ets una trolera i no tens remei.
c) M’amago a un racó discretament, i espero no haver-me de creuar amb ella. Si em veu, li parlaré del Beckham i de la metrosexualitat a la societat catalana. O potser li acabo dient que entenc.
d) M’acosto i la saludo, quin problema hi ha? Si no sap que entenc, ara ho sabrà.

5. Vas a un sopar de solters, majoria hetera, on només hi coneixes un amic. Comencen a parlar de l’última parella que ha tingut cadascú. En un moment donat, tothom espera una intervenció teva.

a) Ets discret i fas un minidiscurs sobre les relacions humanes i la fidelitat en to neutral. Ets una avorrida.
b) Prefereixes no parlar de nuvis i dius que vius la solteria amb alegria, i que no tens parella des d’aquella rosseta de l’insti.
c) Amb naturalitat, parles del teu últim nuvi, amb qui vas tallar per trobar-li l’abonament mensual a la sauna ple de números de telèfon.
d) Convences el teu nou públic que les parelles són una agressió per a l’autoestima i els introdueixes al món del massatge prostàtic, amb fotos i articles de l’Infogai.

6. Vas tenir una relació heterosexual d’adolescent. Un dia coincideixes amb aquella persona, de qui no n’has sabut res més.

a) T’inventes alguna que altra relació, ara mateix dius que no tens res seriós, i esperes que no t’insinuï res d’iniciar una vella relació, quina por!
b) Evites parlar del teu present i et concentres en no parlar de relacions, simplement de la vida, en general, i l’operació de la teva àvia.
c) Li fas la gran confessió de la teva homosexualitat, passant una vergonya terrible, però sentint-te bé amb la teva honestedat. Ah! Ella et diu que ja ho sabia, i què et pensaves?
d) Li parles obertament, eren moments difícils, ara ha canviat tot. Al final us feu més amigues que mai i acabes demanant-li roba per carnaval, sempre et van fascinar els seus models de lluentons.

7. Sents un comentari homòfob a l’autobús, uns nois rient d’una marica que passa.

a) No dius res, i els mires de reüll, un està ben bo, quina pena que sigui tan homòfob.
b) Somrius, i és que, com es pot ser tan maricona? Cabell lila, piercings per tot arreu, cintureta de vespa... Alguns fan riure!
c) Et mors de ganes de dir alguna cosa però penses que de màrtirs tampoc en calen, així que només els mires amb una mica de menyspreu i segueixes amb la teva.
d) Els dius si tenen algun problema amb els maricons i de seguida callen la boca, i és que són molt valents mentre ningú els planta cara.



Si has contesta la majoria de preguntes amb la lletra...

a) o b) Tens l’autoestima tan baixa que no cal ni que t’insulti per recordar-t’ho. I, si no hi fas res, no només tindràs falta d’estima pròpia i infelicitat per sempre més, sinó que ningú no voldrà ser el teu amic, amant, ni res. Has provat de canviar de desodorant i de cremar el teu armari, i canviar una mica la teva vida? Els qui ho han fet diuen que es noten grans millores ben ràpid. De pas també crema el carnet d’Unió, ells tampoc et van estimar mai.

c) Tens, com aquell qui diu, un peu dins i l’altre fora de l’armari. Saps que no vols estar sempre així i que el dia que et decideixis a cremar les parets que encara li queden al teu armari, la teva vida interna deixarà de sentir aquelles angoixes que encara et persegueixen. Llegeix l’Infogai cada mes de cap a peus i converteix-lo en la teva lectura de capçalera, i parla amb gent que està sortida de l’armari al 100% per aprendre’n alguna cosa.

d) L’alliberament és per a tu un tema ja assolit. T’hauries de convertir en predicadriu, has pensat de posat els teus pensaments en vídeo i penjar-los en un blog? Si no estàs ficat a cap grup d’alliberament, fes-hi un pensament, la gent com tu encara són minoria! Com a agraïment, proposarem alguna sauna que pengi una rajola amb el teu nom i el teu bust.

Carta des de Myanmà

Alliberar ments, alliberar espais:
Al meu país no existeixen les manifestacions ni les desfilades per a celebrar les revoltes dels anys 60 a Nova York als locals d’ambient. De fet, al meus país no hi ha locals d’ambient. Ni associacions que vetllin pels drets dels homosexuals o transsexuals. Sóc d’un dels pocs països on la dictadura militar té fins i tot el dret associatiu prohibit. Això suposa moltes traves per a la nostra vida diària, per a poder mantenir relacions socials i privades amb altres homosexuals, per a poder lluitar pel respecte que mereixem com a persones i per a fer-nos visibles a la nostra societat. Com a germans que compartim planeta però hem tingut diversa sort o dissort en haver nascut en aquest o aquell país, ens informem, quan la censura d’internet o els salts que en fem ens ho permet, i ens alegrem de veure com a molts llocs del món la lluita és ben viva i conscient. Com els atacs que sofreixen molts homosexuals són denunciats i perseguits. Com fins i tot les agressions d’un cantant en les lletres de les seves cançons tenen resposta per part de la comunitat GLT. Des d’aquí no podem més que admirar i agrair els esforços dels que teniu la sort de viure en llocs on es poden organitzar lluites d’aquesta mena. I, tot i que potser seria més fàcil obviar aquestes agressions i simplement gaudir de les possibilitats de viure en llibertat amb llocs on relacionar-se, emparellar-se o casar-se, sortir i sentir-se acompanyat, per sort encara a algunes persones els queda temps, espai i energia per a seguir lluitant contra totes les agressions i injustícies, per petites que semblin. Aconseguir viure en món més lliure és la nostra tasca. Malauradament, aquí a Myanmà encara lluitem per la democràcia i per enderrocar una dictadura que ens té aparcats al passat, pràcticament sense mitjans ni possibilitats, i amb l’amenaça de desaparèixer en alguna presó militar, sense ningú que pugui protestar per nosaltres. Aquí l’homosexualitat, tot i que tradicionalment no es jutja com a incorrecte, segueix vivint amagada i ofegada. Potser els canvis comencen quan alliberem espais i aquí, com a altres lloc del món, és per aquests espais per on ens toca començar: llocs de trobada al carrer, al centre, de nit, per a poder conèixer gent com nosaltres. La resta, llocs on trobar sexe anònim i ràpid, a lavabos públics, i amb la por constant que algun policia de paisà vingui a buscar-nos les pessigolles. Espais petits, limitats i amagats moltes vegades, però espais. Més endavant caldrà agrupar-se i aconseguir que s’alliberin tots els espais, totes les places, tots els pobles, els carrers, les muntanyes, els edificis i les oficines, i els espais amb llibertat siguin tots els racons que coneixem. A aquells que seguiu en aquesta lluita a altres llocs del món, us faig arribar un record d’agraïment i de solidaritat. Als qui potser oblideu que a països com el meu la situació és angoixant i que no hi ha festes, manifestacions, locals d’ambient, ni pràcticament llocs públics alliberats, recordar-vos que no hem tingut la sort de poder viure en llibertat en el temps que portem vius, i que allò de què gaudiu vosaltres avui dia a les vostres ciutats és el fruit de la lluita de gent que ha aconseguit alliberar espais. Per sort, cap dictadura no pot empresonar el nostre pensament lliure. Alliberem les nostres ments, alliberem espais.

Aung Ti Ti

Avis a Bangkok 2007

Sembla que el temps vola quan un està de vacances. Marxo dilluns al nord de Vietnam, i aquí tinc els enllaços a les fotos de Myanmà (14 al 19 de maig) i les dels meus pares i germà David a Bangkok, Macau, Hong Kong i Singapur (12 d’abril a l’11 de maig) aquí.

กะเทย - Kathoeys

La primera impressió que tenim en arribar a Tailàndia, al sud-est asiàtic, és que és un país de somriures i felicitat, on ningú passa gana i on l’estil de vida relaxat i budista fa que les transsexuals siguin respectades com enlloc més al món. És cert que la visibilitat de dones transsexuals és enorme, i que el naixement de la identitat transgènere es dona en moltes ocasions durant la infantesa, amb joves hormonant-se a partir dels 10 i 11 anys en alguns casos. Però també és cert que la realitat que viuen és ben complexa, i no sempre tan alegre com ens imaginem quan veiem khatoeys treballant a supermercats, bars o a centres comercials.

Tot i que molta gent a Tailàndia veus les transgènere com a un model de comportament no normatiu que s’allunya de l’ideal, també el veuen com a completament natural. La condició de kathoey (กะเทย) es considera com el destí que li ha tocat; una conseqüència càrmica (un càstig a la vida present) per alguna falta sexual en una vida passada. Així, tradicionalment la transsexualitat no està vista com un trastorn, com ho ha estat a occident.

El terme kathoey en tailandès originalment descrivia l’hermafroditisme, i és encara un terme poc concís que pot descriure des d’un home gai (tot i que avui dia ja ha caigut en desús amb aquest significat) fins a una transgènere femenina, passant per un home efeminat, o algú que es vesteixi de dona. S’aplica generalment a les persones que a occident anomenaríem transgènere o transsexuals femenines.

La identitat transgènere (pròpia, o percebuda pels altres) sol ser a Tailàndia o una variant de la femenina o, en major grau, un tercer gènere. Així, el terme “tercer gènere” és també un sinònim emprat per referir-se a aquestes persones. En recents estudis, la meitat de les entrevistades es defineixen com a dones, i l’altra meitat com a krathoeys o termes propers.

És interessant que, com que en molts casos la identitat transgènere es dona en edats prematures, molts cops no hi ha encara definida cap preferència sexual, cosa que demostra que el cos i el desig són dues coses ben diferents. De tota manera, les trans femenines a Tailàndia acaben mostrant una preferència gairebé exclusiva envers els homes, definint les seves relacions com a heterosexuals.

En efecte, la tradició en moltes societats per a definir els homes (incloent les kathoeys) no és en base a la seva anatomia, o la del seu company/a sexual, sinó en base a què fan ell i el seu company/a sexual amb els seus cossos. Amb aquesta creença com a context, prendre el rol de passiu en la penetració és la confirmació per la transgènere (i per la seva comunitat) que no és un mascle, sinó una dona.

Hi ha també la creença que les krathoeys tenen habilitats especials (per a pentinar, maquillar, cantar o ballar) o poders (per a beneir, posar noms a infants, fer curacions o prediccions, fer de xamans). Aquests tòpics es converteixen en la base per a tenir accés a certes feines fixades per la societat en què podran viure obertament, però fora de les quals ho tenen ben difícil. El desenvolupament i la urbanització, però, estan fent que aquests rols tradicionals desapareguin, no deixant més alternatives que la prostitució o la feina en bars. Cal observar però que el treball sexual no comporta el mateix estigma moral i social a Tailàndia que sí que té a occident.

Potser una de les coses que ens sorprendrà més és saber que, en alguns casos, la transsexualitat a l’Àsia és vista com a transitòria. Una khatoey pot deixar d’hormonar-se, desfer-se dels implants de pit i revertir a un comportament, un estil de vida i fins i tot una identitat masculina. No és un cas molt comú, però en una edat avançada pot ser la manera de trobar una feina que d’altra manera queda fora d’abast. També ocorre amb les xanith d’Oman o les teh de Malàisia, que quan ho fan són considerats un altre cop homes per la societat.

Tailàndia és el lloc d’Àsia on més fàcil és de trobar hormones i hospitals per a operacions de reassignament de gènere, i on ningú es tomba quan passa una kathoey. Però la realitat és que segueix havent-hi una gran discriminació laboral, allunyant-les de feines per a les quals estan preparades i qualificades, cosa que les duu a feines marginals sexuals o a bars. A més, la manca d’associacions permet situacions transfòbiques com que el govern els prohibeixi l’accés a feines d’ensenyament. Tampoc no existeix el canvi legal de gènere, amb la qual cosa no es poden casar amb un home ni adoptar criatures. Tot i que no hi ha xifres oficials, hi ha un alt percentatge de suïcidi entre les kathoeys.

Per a més informació, podeu veure les pel•lícules The iron ladies i Beautiful Boxer, ambdues basades en històries reals sobre kathoeys.

Tot capgirant els termes

Versàtil o rodó?

Tot capgirant els termes

La societat acomoda el llenguatge per a discriminar les minories de manera que no es noti gaire. Així, un individu pot adoptar expressions o frases que l’ataquen i el discriminen, sense ser-ne gaire conscient. Només cal fixar-se una mica en la càrrega fòbica de moltes paraules, que no és mai gratuïta: els atacats són sempre dones, races no blanques, gais, etc. Ja coneixem els exemples de sempre: que si treballar com un negre, ser un gitano, o un jueu, ser una mitja nena, tenir menys força que el pet d’un marica, ser una doneta, anar a prendre pel cul, et fots, fes-te fotre, i tantes d’altres expressions que fan ferum d’odi i ofenen directament, o que discriminen, com els noms de professions sense forma femenina.

Mecanismes d’autodefensa han inventat allò de capgirar termes, o prendre els intents d’ofensa com a paraules que ens defineixen, amb orgull: em ve al cap el modern terme queer, que en anglès és una forma despectiva pels homos, i que ve a sonar una cosa semblant a mariconàs. El terme s’ha acabat prenent com a definitori d’un grup que ha girat un insult per a convertir-lo en el nom de qui no vol ser definit com a hetero, i que s’ha convertit en tot un moviment de debat identitari a principis d’aquest segle.

Altres mecanismes, potser més agressius, ataquen les majories i els donen noms que sonin també despectius: per exemple, un honky és una persona blanca als EUA (rostro pálido potser se li acosta com a forma pejorativa), o al món angloparlant els breeders (criadors) són els heteros, semblant a allò que diem de “vés a reproduir-te” quan volem insultar-ne algun.

També els transsexuals, per a revertir els sentits, anomenen cissies (etimològicament cissexual és tothom qui no és transsexual, amb la gràcia que cissy sona igual que sissy, "marieta") els qui no són del seu ram. Psicològicament, atacant la majoria un es deixa de sentir una minoria atacada i es defensa, i són els altres qui fan riure o són vexats per una vegada. És cert que és políticament incorrecte vexar - fins i tot quan les víctimes són els qui normalment vexen a la resta -, però són mecanismes de defensa transitoris.

El llenguatge es ramifica tant, que s’ha acabat creant dins la comunitat gai un llenguatge intern que pretén marginar. Els gais musculats acaben sent titllats de maricatxes, musculocas o musclemaries, potser no ens adonem que també estem prejutjant, oi que tenim totes dret a fer amb els nostres cossos allò que volem? També dur-lo al gimnàs, no? I depilar-lo, a qui li vingui de gust, o posar-nos purpurina, o cremes, o cosmètics, qui marca aquí les regles? Molts cops aquests insults vénen de l’ambient ós, de militància masculinitzant: però, no acaben molts óssos duent un uniforme marcat i preestablert que els identifiqui exteriorment com a masculins? Oi que a un ós no li agradaria que l’anomenessin cagationa, per les camises de llenyataire, o maribarbuda?

A on vull anar a parar de veritat és a l’omnipresent, irritant, empobridora i marginalitzadora etiqueta d’actius i passius. Empobridora perquè és una visió heterosexual del que ha de ser el sexe entre dos homes. Sembla que només el seu model sexual és el que existeix, i els gais només tenim la possibilitat de reproduir-lo fent al llit d’home i de dona, d’actiu o de passiu. Alguns gais no només accepten aquest precepte, sinó que van més enllà i atorguen el rol d’home, mascle i quasi-no-gai l’actiu, i de femení, efeminat i subjugat el passiu. Fins i tot en molts països un gai que no és mai penetrat se salva de ser considerat... gai!

No deixem que aquestes sexualment empobridores visions de la sexualitat es fiquin a les nostres vides. La realitat és que tenim tot un cos per a gaudir, i no hem de deixar que els complexes o les visions heterosexistes empobreixen una sexualitat complerta i sana. Utilitzar el cul com a font de plaer és una pràctica que potser els heterosexuals amaguen o censuren, però que fan servir també, homes i dones. En el cas dels homes és una pràctica plaent més evident, ja que tenim accés directe a la pròstata, el nostre punt G, a través de l’anus.

Pretendre dividir entre actius i passius en funció de l’activitat sexual anal no té gaire sentit. És com si ens fessin definir en funció a l’ús o no de la boca durant el sexe. Els vocàlics i els no vocàlics. I que ens volguessin fer creure que estem obligats a triar entre un dels dos rols.

La sexualitat és, per sort, molt més rica i complexa que aquesta simplificació absurda. I tots hem de tenir la possibilitat de practicar la penetració per activa i per passiva. Tots som potencialment versàtils en quant a la penetració. Que ho haguem practicat o no, descobert o tingut por de descobrir són qüestions que cadascú s’ha de fer mirar. Està clar que darrera l’ús de l’anus com a font de plaer s’amaga la por ancestral de perdre la masculinitat.

Una manera de lluitar contra el binomi actiu / passiu és el de començar a usar la forma il•limitat o complert quan ens definim com a versàtils o rodons. Capgirem la pregunta, fem que els actius comencin a ser el que en realitat són, incomplets o limitats. Que l’afiliació a la versatilitat sigui més positiva i abandonem els tics homòfobs que encara viuen entre nosaltres. Que la divisió estigui entre qui s’ha volgut descobrir el cos sencer i qui no. I que ningú faci servir allò de ser actiu per voler ser menys gai o més home. Ja és hora que comenci a passar vergonya l’incomplet, o que comenci a provar de ser penetrat. Com un home de veritat.

De cabres i de cabrons

Les investigacions amb ovelles homosexuals que s’han fet recentment a Oregon, EUA, plantegen els possibles perills socials en un hipotètic cas que les orientacions sexuals es pugessin modificar.Els experiments, duts a terme per la Universitat Estatal d’Oregon i la Universitat de Salut i Ciència d’Oregon, han estat intentant canviar la sexualitat d’alguns moltons gais.

Les respostes no s’han fet esperar: l’any passat, la tennista lesbiana i activista Martina Navratilova va llançar una crida per què s’abandonessin les investigacions, definint-les com a homofòbiques i cruels per les seves implicacions. També al Regne Unit (de moment, unit) l’activista Peter Tatchell, comparava les investigacions amb les que els nazis també van intentar eradicar l’homosexualitat als 1940 per a aconseguir una raça pura, recordant que els règims homofòbics podrien intentar utilitzar els resultats per a canviar l’orientació de gais i lesbianes.

L’estudi en qüestió va establir que entre un 8 i un 10 per cent de moltons munten exclusivament altres mascles, i entre un altre 6 i 8 per cent sembla tenir un comportament asexual. Els científics van trobar que aquests resultats depenen dels nivells hormonals al cervell fetal de les ovelles. Posteriorment van intentar millorar la categoria reproductiva dels animals, ja que un 16 per cent de mascles no reproductors representa pèrdues als grangers. Es desconeix si van intentar tornar heteros els moltons, o si realment és aquesta la línia d’investigació que segueixen.

Les qüestions que sorgeixen ara són diverses: potser no és tan important saber quin origen té l’homosexualitat, sigui social o biològic. El que es posa en perill al final és la llibertat sexual de les persones. Perquè tot plegat fa un tuf que s’investiga l’homosexualitat per eradicar-la o curar-la. Apart de l’amenaça que podem sentir per part de la societat els qui no ens definim com a heterosexuals, sembla que es vulgui seguir considerant l’homosexualitat com a una opció no vàlida, quan tota persona ha de ser lliure de triar allò que més li agrada per desenvolupar-se i ser feliç. Coneixem ja molts casos d’heterosexuals infeliços, i volem lluitar per poder ser feliços vivint i practicant també la nostra homosexualitat.

Així, hauríem de demanar que la societat no mostri tant d’interès per l’origen de l’homosexualitat, si és que de veritat n’hi ha cap, i que s’esforci més en eradicar la malaltia que de moment causa més desgràcies, l’homofòbia. Hi ha algun estudi sobre les causes d’aquesta malaltia? Els homòfobs neixen així, s’hi converteixen llegint algun tipus de text religiós o polític?

El debat segueix encès. Si bé és cert que la curiositat humana vol esbrinar les causes dels diferents comportaments humans i estem d’acord que és bo investigar, potser és una mica precipitat voler insistir tant en l’homosexualitat. Si de veritat la societat fos lliure d’homofòbia tot això seria un tema poc important, però com que l’homofòbia segueix present en els nostre dia a dia i en moltes lleis de molts països, és un perill posar la ciència al servei de règims religiosos (de qualsevol de les religions, totes fan ferum d’homofòbia), conservadors i dretans que volen salvar un món perfecte de nousnats homos. Imaginem per un moment que durant els règims racistes s’hagués descobert una píndola per tornar-se blanc. Oi que molts haguessin picat, víctimes de campanyes polítiques, policials i de tota mena agressives contra les altres races, i haguessin acceptat de bon grat tenir fills blancs? Allò de l’ovella negra de la família parla per si sol de com n’estem encara impregnats de racisme. El mateix pot passar amb la tria del gènere dels fetus. Allà on les dones són encara socialment per sota dels homes (algú se salva?), moltes famílies poden optar per no dur filles al món, per les conseqüències econòmiques negatives que pot suposar tenir una filla enlloc d’un fill.

Així, la ciència s’hauria de comprometre a no estudiar certs trets humans com l’homosexualitat fins que no sigui eradicada totalment l’homofòbia. Queda molta feina a fer. I enviem un missatge d’ànim als animalons que els mola muntar mascles, que es rebel·lin i s’apuntin a ser un be negre amb potes no rosses, sinó roses.

Flor i violes i romaní

En el 80è aniversari del rei Bhumibol se celebra a la ciutat de Chiang Mai una mostra floral que hem visitat el professorat i treballadors de l’escola Sathit Ram. La mostra arriba en un moment polític delicat, on la junta militar que va donar un cop d’estat al setembre continua fins les properes eleccions, que se suposa es convocaran el 2007.

El rei, respectat per damunt de consideracions polítiques, s’ha convertit en el cap d’estat que més temps porta en el seu càrrec. En honor al seu naixement, un dilluns, en un any del conill, la gent vesteix de groc tots els dilluns, i de manera excepcional tots els dies de desembre, mes de naixement del monarca.

L’anada, amb 2 hores de retard a l’autocar, no es va fer tan llarga al final, entre que dormíem i rèiem. La tornada, en avió, va ser un plis plas. La foto és una de les raríssimes orquídies que es poden veure en un dels pavellons. És l'orquídia reial, creada en honor del rei. Clicant-la, accedireu a la resta de fotos que vaig fer a Chiang Mai.

Ossets

Ja comencen a passar els anys, i el col•lectiu ursí (óssos, caçadors i altres inacabables espècies animals segons pelatge, alçària, pèl facial o marca de dildo) s’ha anat definint ideològicament. O, més ben dit, s’ha anat diluint ideològicament en el que va ser la seva lluita inicial: combatre el model establert, i reclamar la bellesa de formes considerades estèticament lletges o no vàlides fins aleshores (pèl, panxa, bigoti, barbota, abillament de llenyataire).

Els primers concursos de Místers dels óssos dels 90 feien conya i paròdia d’allò que eren els concursos de bellesa femenina de la televisió: amb el pas dels anys, però, han anat acumulant premis sucosos, fins a convertir-se en concursos de la nova bellesa ossa, on tot s’hi val: esgarrapades, travetes a l’adversari, fer caure una bossa plena de sang de porc (sense ceba i sense quallar, res de butifarrons, que se’ls mengen) a l’injust guanyador ursí per a humiliar-lo públicament i per sempre més... La corona guanyadora ha cobrat una considerable dimensió crematística com per perdre el temps amb ironies o heterades sense valor. Ara toca guanyar, costi el que costi. I com el millor estira i arronsa entre el tripartit i les dretes, els óssos lluiten, es venen, ensenyen les seves millors pelambreres de pitrera, músculs de gimnàs, barbons retallats al mil•límetre, culs en pompa que fan caure la bava dels admiradors de les primeres fileres, aixelles peludes, masculines, esquenes carnoses, cossos suats que transpiren sexe i parella oberta, imatges que es repetiran a tantes palles secretes. L’ós (i el caçador, i el grassonet) s’esmerça per ser el millor, triomfar, ser el més simpàtic, qui arrenqui més aplaudiments, qui guanyi i demostri que sí, que el pèl té ara la seva parcel•la i el seu públic, i que s’apartin les Naomis, Lindas i les altres tops, que arriba el nou model que s’imposa.


No era això, companys, no era això. Realment va durar poc el joc de la ironia. Els óssos, potser per allò de tenir més pèl, i per tant, dic jo, més hormona masculina, són els qui més pateixen aquest estrés masculí derivat de la rivalitat per demostrar coses: no només qui és més bell, sinó qui és més amic dels seus amics (frase autodescriptiva de molts óssos, qui no s’ho cregui que faci un passeig per internet i llegeixi els textos dels perfils), o qui té menys ploma, o qui en té més, ja posats a demostrar! Entre tant esvaïment de continguts, emergeix el marketing: en vista que a fi de comptes es mou un munt de públic entre tanta festa ursina a nivell planetari, s’ha creat la figura de l’ós súper ós entre óssos, una espècie de míster univers ursí, que va pel món fent-se fotos amb un somriure profident, i de pas recaptant diners pel la lluita contra la sida. És una idea lloable, i que a més deu fer felices a les més farandulaires, que podran dir que s’han fet la foto al costat de l’ós mundial de l’any, o que li han somrigut, o fet una mamadeta a la sauna. Amb condó, això sí. I de pas, se li dona una mica de contingut a allò que de debò triomfa entre els óssos: la festa.

I és que al final sembla que els óssos han aconseguit ser els reis de les festes. Aquells sopars multitudinaris per a centenes que es feien fa anys entre gent internauta sembla que només els conserven els ossets. I són els nostres companys peluts qui organitzen les grans trobades i festes per a multituds, ben arranjades, amb sopars, visites, sessions fotogràfiques, saunes, hotels, creuers i un munt de drogues, tot un desplegament de mitjans que desborda ja el calendari, escampat per tota la geografia mundial. No hi ha setmana sense festa o trobada d’óssos a algun lloc del món.

La pena és que aquell principi engrescador de lluita contra els models imperants quedés estancat. Com que són nombrosos els óssos (repetir això 3 cops llegint ràpidament), caldrà veure si es desenvolupa algun nou moviment intern; els americans són els que han portat fins ara la batuta, però allà sembla que també s’ha reduït tot a quedades (trobades) i en happy hours (allò de veure’s tots a un bar on les copes van a dos per una un cert dia de la setmana) esporàdics. Temps al temps.

Úrsula Xiong

De Ram 22 a Ram 22

Un altre cop de cap. I en van ja... El dia 18 m'he tornat a plantar al país dels somriures, en plural. Tornen les orgies contínues de menjar, els sabors exòtics, les fruites, colors, olors, el moviment, les botiguetes, motos, bicicletes, multituds que caminen ara lent, ara més lent... Fins i tot repeteixo habitació, a Ramkhamhaeng 22.

Sawasdee krub, sóc a Tailàndia!
El títol ha estat inspirat pel Fernandito. Gràcies, avi!

Drogues d'avui dia

Depenent del país, certes drogues són considerades legals o il•legals. Les il•legals no passen controls de qualitat, ni podem reclamar en cas de ser productes de baixa qualitat, o tallats (adulerats) amb altres productes. Com que són cada cop més presents al nostre entorn, cal conèixer-les per saber de què estem parlant, de quins efectes produeixen quan les prenem, quins efectes poden tenir quan les combinem, i quins riscos correm consumint-les.

La reina de les drogues sembla que és, sobretot a Catalunya, la cocaïna. És una pols extreta de la fulla de coca sud-americana que es pot aspirar, fumar o injectar. Quan l’aspirem, els efectes comencen als pocs minuts i duren entre 15 i 30 minuts, depenent de la dosi i de la tolerància. Fumada, dona efectes immediats, intensos, però desapareixen més ràpidament. Els efectes que produeix són eufòria, hiperestimulació, confiança i alerta; treu la gana i fa parlar molt. Quan els seus efectes desapareixen pot produir irritabilitat, angoixa, insomni i depressió. És molt perillosa la combinació de coca i alcohol, ja que produeix una substància tòxica (el cocaetilè) que incrementa la tensió al cor; la sobredosi també pot produir una aturada cardíaca. Els efectes estimulants de la cocaïna fan que l’usuari begui més del compte sense notar els efectes depressius de l’alcohol. La coca es dissipa ràpidament, deixant-nos més intoxicats d’alcohol que pensàvem; així, quedem exposats als efectes debilitants de l’alcohol, i si conduïm tenim més possibilitats de patir un accident. La coca de baixa qualitat pot haver estat barrejada amb farina, sucre, aspirina... La seva addicció és també un perill afegit que ens por dur a problemes de relació, econòmics i de consum continuat amb alts riscos de salut.


L’èxtasi és el nom popular de l’MDMA, una droga estimulant, al•lucinògena i que millora l’estat d’ànim. Va estar molt de moda als 90 però sembla que el seu consum s’ha reduït, havent estat substituït per la coca. Sol ser ingerit en forma de píndola (pasti, rula) amb dibuixos i formes variades (trèvols, cors, cares somrients) o en pols, ingerida embolicada en un paper de fumar. No presenta un grau alt d’addicció, tot i que el seu ús ve acompanyat de deshidratació i pujada de temperatura corporal. Els seus efectes duren entre 4 i 8 hores: provoca empatia, estat d’obertura mental, relaxació emocional i un estat físic animat. Accelera les palpitacions del cor, i quan s’esvaeix pot fer-nos caure en un estat depressiu. Cal beure molta aigua quan se n’ha pres, i és bo fer pauses de ball per a evitar atacs d’esgotament. No és bo barrejar-lo amb alcohol ni altres drogues, ja que pot produir els efectes adversos. Hi ha estudis que indiquen que pot afectar la memòria, i sembla que les dones són més vulnerables als danys que l’èxtasi produeix a la serotonina, un neurotransmissor.

La ketamina és un anestèsic que normalment usen els veterinaris amb cavalls (o elefants, segons el país!). Es pot trobar en líquid o en pols (assecant el líquid). Produeix estats dissociatius, com sensacions espacials, i pot produir també al•lucinacions. Té altres efectes contradictoris que van de propietats estimulants, sedants i anestèsiques. Dóna sensacions barrejades com estar begut, fumat o sentir-se lleuger alhora. Bloqueja un neurotransmissor que ens fa sentir distanciats del nostre entorn, i fins i tot ens pot insensibilitzar al dolor físic; quan els metges el fan servir amb humans el combinen amb una altra droga per a evitar al•lucinacions. Com a possibles reaccions dolentes, por provocar paranoia, confusió i agitació, arribant a un estat en què ens costa moure’ns i comunicar-nos, allunyant-nos del nostre cos. No és gens fàcil calcular una dosi de ketamina, el límit per arribar a la sobredosi és molt prim. No ha de ser mai combinat amb alcohol, ja que pot tenir conseqüències greus. No es coneixen les conseqüències a llarg termini per tractar-se d’una droga relativament moderna, però s’ha associat a trencaments de consciència i neurosi. Hi ha també casos d’addicció a aquesta droga psicodèlica.

El poppers és un nitrat alquílic o butílic. Va ser als 80 la droga gai per excel•lència. La seva inhalació provoca la relaxació dels músculs llisos, incloent els esfínters de l’anus i de la vagina. Això produeix una dilatació dels vasos sanguinis que fa baixar la pressió arterial, amb la conseqüent sensació de calor i excitació, i un increment de les palpitacions del cor que pot durar uns minuts. Recreativament es fa servir per ballar, o durant la pràctica del sexe, aconseguint una excitació molt intensa. Tot i que se la va relacionar amb el contagi del VIH al principi dels 80, es va demostrar que no hi havia una relació directa; el que succeïa és que es combinava amb d’altres drogues, i per tant ens exposava a practicar sexe insegur. Dependrà de nosaltres el seguir practicant sexe segur, però, el que no farà és fer-nos perdre la consciència. De fet, tot i que encara s’empra com a tractament mèdic contra l’angina, segueix sent objecte de controvèrsia perquè neutralitza el sistema immunològic. Sembla que no crea addicció física, tot i que pot danyar el teixit nerviós; allò que destrueix les neurones és una creença popular inexacta. El que sí que sembla demostrat és el perill que comporta quan és barrejat amb productes com la viagra, o quan el pren algú amb problemes de cor, ja que pot fer baixar la pressió sanguínia fins a límits perillosos.

Hi ha altres drogues que es consumeixen i que aquí no hem esmentat; és aconsellable informar-se de què estem prenent i de quines reaccions i efectes secundaris podem patir, i de quins perills estem corrent quan consumim productes il•legals, sobretot si han estat adulterats. Les morts per sobredosi i les combinacions explosives, a més de les addiccions difícils de superar, fan que el més aconsellable sigui no prendre-les o fer-ho amb molta moderació. Es pot dir el mateix de les substàncies legals (alcohol, tabac, marihuana, poppers), l’abús de les quals pot produir malalties i desordres no desitjats.

Mai més

En un acte que no va ser seguit gaire pels mitjans de comunicació generalistes, l’Ajuntament de Sitges va destapar el dia 5 d’octubre de 2006 un monument contra l’homofòbia. L’acte de desgreuge va ser impulsat per grups activistes GLT (CGB, FAGC, Lesbianes Feministes, Grup de Transsexuals Masculins, Ecogais) i aprovat per l’actual govern sitgetà. Es pretenia posar fi a la vergonya d’un poble que feia exactament 10 anys havia vist als seus carrers, i amb la participació de part del veïnat del poble, l’intent de boicot i les agressions contra una manifestació GLT, que protestava contra les fitxes policials a gais, impulsades per l’aleshores govern dretà, a més d’aprofitar per denunciar l’agressió d’un cambrer gai dies abans. Així, les institucions han acabat condemnant l’homofòbia i desmarcant-se de les actituds feixistes que aquell dia van imperar al poble contra la gent que es manifestava pacíficament. La presència del batlle de Sitges, Jordi Baijet, i d’alguns regidors del seu govern van deixar clar que el poble es vol identificar amb la lluita per les llibertats i no contra elles. A peu de triangle una incripció diu: "Sitges contra l'homofòbia. Mai més. 5 d'octubre 1996 - 2006".

Sembla que per fi les tornes han canviat. Les institucions comencen a estar explícitament a favor de les nostres reivindicacions, i en contra de l’homofòbia i de la manca de respecte. Ara els malalts són els homòfobs, i el moviment GLT comença a veure reconegudes les seves aportacions a la societat. La lluita contra l’homofòbia va de mà i ha obert portes a d’altres reivindicacions socials, com el qüestionament del model únic de família, la lluita per la llibertat d’identitat de gènere, fins i tot més enllà, al qüestionament del gènere en sí, la lluita contra la segregació sexual i tantes altres reivindicacions per a conquerir llibertats que ens han pres o que no hem tingut mai.

És per això que el monument que ja es pot veure al quart espigó de Sitges es pot considerar com una fita del moviment GLT. Una data que marca un abans i un després a nivell institucional. És cert que l’homofòbia, igual que la misogínia i la transfòbia, segueixen encara massa arrelades a la nostra societat, i cal molta pedagogia per curar-les. Però sembla que les institucions comencen a obrir els ulls i a reconèixer totes aquestes fòbies com a un mal social de què cal desempallegar-se. Al menys les que governen sense presència de Convergència i de PP, els reductes conservadors que encara viuen a un passat que ni ells mateixos acaben d’entendre, i que encara el 1996 fitxaven maricons pel carrer. Caldria veure per on haurien continuat si encara governessin, potser haurien reinstaurat la llei de perillositat social franquista, o estarien requalificant terrenys per a construir-hi armaris, en una versió més moderna de la seva política.

Així, amb la satisfacció de veure el monument en forma de triangle rosa invertit ja al seu lloc, animem tothom que el visiti, durant un passeig, o de cancaneig, de dia o de nit, amb plena llibertat; la vista magnífica de la vila de Sitges i del mar que hi ha des de l’emplaçament serviran per fer reflexionar sobre el passat i mirar el present i el futur amb una mica de bon rotllo, tot esperant que les agressions homofòbiques no es repeteixin mai més.

També desitgem que aquells que en seu moment no van donar suport a la manifestació (Coordinadora Gai Lesbiana i locals d‘ambient de Sitges) tinguin la capacitat introspectiva i la humilitat de veure que es van equivocar, i que allò que va ser encertat va ser no deixar cap agressió sense resposta. El temps ha posat cadascú al seu lloc.

* Clicant la foto veureu un vídeo de la inauguració del monument. Clica aquí per més fotos de l'event.

Punt per punt

El punt G dels homes és encara poc conegut pels usuaris en general. La campanya contra el sexe i el plaer aplicada durant segles per l’església ha castrat molts homes d’una sexualitat sana en general. A més, l’heterosexisme ha estat l’encarregat de castrar la sexualitat anal dels homes. Els mites de la pèrdua de masculinitat quan emprem l’anus com a font de plaer han esquitxat també alguns homosexuals, que encara creuen en allò dels actius i els passius com a una etiqueta definitòria de la seva sexualitat. Hi ha encara d’homes que s’aferren a l’etiqueta d’actius, negant i castrant la seva capacitat anal, igual com els passa a molts homes heterosexuals. En fi, un desastre. Per sort, ja som aquí per a enderrocar falses creences i ajudar qui tingui ganes de trobar-se amb una de les sensacions més plaents que pot assolir el nostre cos: l’orgasme de pròstata.

La pròstata és una glàndula que es troba entre la bufeta urinària i el recte, i que s’encarrega de segregar part de l’esperma. És en aquesta zona on es concentra l’orgasme, que s’estén a altres parts del cos. I és en aquesta glàndula on es troba l’anomenat punt G dels homes.

Tot i que és cert que gran part de la sexualitat és dins del cap i de com processem estímuls, és un fet que aquesta glàndula concentra una gran sensibilitat, fins al punt que amb un massatge de pròstata podrem arribar a ejacular... fins i tot sense erecció! Ens vulguem anomenar actius o passius, homo o hetero, tots tenim aquesta capacitat, que quedi clar. Voler-la descobrir i desenvolupar sí que dependrà de nosaltres.

L’orgasme prostàtic és una experiència que la majoria d’homes no arriben a experimentar mai per raons de desconeixement o de manca de pràctica. Cap raó fisiològica, només tabús culturals allunyen molts homes de l’explosió més gran de plaer. Així que, aparqueu els tabús que tan poc ajuden, i mans a l’obra. O dits a l’obra, més ben dit.

Farem una exploració per controlar on tenim aquesta glàndula que amaga aquest secret tan preuat. La pròstata es troba a uns 8 centímetres de l’anus, entrant en direcció al penis. La postura perfecta per trobar-la i tocar-la és estirar-nos, aixecant els genolls contra el pit. Per a un començament ideal, és desitjable que qui ens explori sigui una altra persona. De tota manera, es pot provar en solitari, tot i que resulta una mica incòmode. Alguna crema tipus vaselina ens ajudarà a superar possibles molèsties o dolors quan introduïm el dit per l’anus. Cal tenir temps per relaxar-se, l’anus és una zona sensible i s’ha d’anar amb calma, si cal fent massatges en rodona per l’exterior abans d’introduir-hi el dit. En poc temps podem preparar l’entrada, tot i que si ja tenim pràctica d’ús anal serà tot bufar i fer ampolles.

Un cop fem entrar el dit en la postura que hem esmentat abans, el girem en forma de ganxo, com fent el gest de “vine cap aquí”. Quan trobem la pròstata uns centímetres més endins la reconeixerem de seguida. Apart de la forma de nou i de notar que té una grandària com d’una oliva o poc més, la sensibilitat de la glàndula farà que, al primer contacte amb el dit, tinguem un petit ensurt. No ens hem d’espantar, ja l’hem localitzada. Si seguim tocant-la amb el dit, veurem que ens produeix sensacions barrejades, que van de ganes de fer pipi, a un petit dolor, o un petit plaer. Si la perdem de vista o de contacte amb el dit, recomencem i reprenem la postura inicial.

La concentració farà que ens centrem en la sensació de plaer durant el massatge del dit a la pròstata. En uns minuts, ens podrà dur fins al plaer indescriptible de l’orgasme prostàtic. El primers cops ens pot costar arribar a l’orgasme, però no patiu, estem explorant i coneixent el nostre cos i algunes possibilitats de plaer, d’això es tracta també. Si arribeu a l’orgasme, veureu que la sensació és tan intensa que sembla que ens estigui a punt de petar alguna cosa dins, o de que ens estem a punt de pixar al damunt. Cal mantenir la calma i arribar fins al final, ho agraireu.

En estadis més avançats, es pot combinar el massatge a la pròstata amb la masturbació del penis. Potser el primer cop està bé deixar l’erecció abandonada per saber que estem gaudint directament d’una zona que no té a veure amb el penis, i aprendre a diferenciar-la.

En enquestes amb homes, qui més orgasmes d’aquest tipus havia tingut en tota la vida era de dotze. Més de la meitat d’enquestats deia no haver tingut mai un orgasme d’aquest tipus. L’univers d’enquestats era d’homes gais, tot i que segur que més d’un heterosexual sense por hi deu haver arribat ja també. Això demostra que l’orgasme de pròstata és un gran desconegut, quan hauria de ser matèria obligatòria d’ensenyament ja a la secundària. De fet, alguns metges practiquen el massatge de pròstata a pacients amb problemes d’incontinència, ejaculació o de pròstata. Qui trobés un metge d’aquests amb pràctica!

Si algú té experiències interessants amb la pròstata, o supera els 12 orgasmes abans esmentats, us animo a que deixeu aquí els vostres comentaris. Estaré encantat de compartir els vostres orgasmes més sublims.

No és cap orgull, és un plaer

Dia de l'Alliberament. Gay Pride. Orgull Gai. No hi ha color, a mi m'agrada sentir Dia de l'Alliberament, que és com encara es diu a Barcelona. I no és una rua, ni una cercavila. És una mani. Després de generacions de persecucions, patiments i discriminacions, no em sembla que passem a la festa tan ràpid i oblidem que encara avui dia a Barcelona hi ha adolescents que no poden sortir tan alegrement de l'armari per l'homofòbia que la nostra societat ens ha inculcat i ens segueix inculcant a través de televisió, anunciants, polítics, religió i altres malalties de la nostra societat. I qui diu a Barcelona, diu a Esparreguera, als Hostalets de Pierola, o a qualsevol lloc menys habitat.

A mi també m'agradaria sortir només de festa, però quan surto a la mani del 28 de juny, encara ho faig pensant que queden moltes, però moltes coses per millorar. I surto a manifestar-me, amb caràcter festiu, però a manifestar-me i a dir a la societat que la vull veure canviada, molt canviada.

Bona diada, i que seguim avançant en la diversitat!

Som una nació soltera

M’he de declarar políticament soltera. O solter, per qui encara no ha entès que tampoc crec en el gènere. Després de l’heterosexualitat, la parella i la seva tirania són la pandèmia que més mal ha fet en la nostra felicitat. Ho demostren els atacs constants als homosexuals durant segles, no només com a pecadors per practicar el sexe prohibit, sinó més endavant acusats de ... promiscuïtat! És a dir, el pecat era no creure ni practicar la monogàmia. Ironies de la vida, ens veiem retrocedint en el temps, i ara batallons de mariques, bolleres i bollaires es casen, proclamen la seva intenció de creure en la monogàmia fins que la mort ens separi, conviden els éssers estimats per a proclamar-ho, fan festes, llistes de noces i, suposo que com la resta de mortals que fins ara es casaven, finalment els separa la mort, o la veïna del cinquè, o l’avorriment, o aquell regidor tan guapo que ens va casar, o el millor amic del meu ex, que, ves tu, era heterosexual! Això sí, durant un temps ens han fet creure, a amics i avinguts, als familiars i a ells mateixos, que creure en la parella és un símbol de modernitat, normalitat i salut mental.

Doncs no, querides. I no és que em vulgui carregar les relacions de parella com a idea de vida. Totes sou lliures de triar allò que us ve de gust, estimades ensaïmadetes, i pensar que aquella persona que us fa felices i us dona els orgasmes de pròstata o us coneix el punt G tant i tant bé mereix no ser compartida per ningú, estar sota contracte en companyia vostra, i que dormi sempre més al vostre llit pot ser una idea engrescadora i plena d’il·lusió. Però, carinyes, ja sabem que de la perfecció al bluf hi ha un tris, i que als contes els prínceps troben les seves granotes, i les princeses desperten després de cent anys d’estar catatòniques i anorgàsmiques gràcies a la llengua poderosa i màgica d’un xulàs vingut de l’est, o del nordoest, tan se val, o que els éssers estimats finalment superen les diferències i les fatxes de l’època, veuen que el dildo encaixa just en aquell orifici just després de mitjanit, es casen i viuen super, però superfeliços menjant anissos, convidats a festes d’inauguració de botigues de roba de marca i amb un munt de crios, gats i família política acompanyant-los la resta dels dies per sempre més.

Als contes. Perquè la realitat mundana sol ser una cosa més d’anar per casa. Potser ens han criat per creure massa en la parella, en la monogàmia, en el sempre més amb el príncep blau -o fúcsia, o a topos, i ben dotat, ja posats a demanar- com a ideal. Però quan toca tocar de peus a terra, ens trobem que fa mandra, o que no estem segures que sigui el que volíem de veritat, o que la persona ja es desenvolupa prou com a individual, decidint diferents paràmetres de contacte amb les seves parelles durant la vida, esporàdiques, repetides, tripitides, de dos en dos, de sis en sis, vivint en una comuna, o junts al mateix llit, boca amunt o en la postura que ens passi pel cap aquell moment, i que no és fàcil dir que el teu somni no és tenir parella. Abans et podien mirar amb cara de “clar, ets una marica, què coi has de tenir parella, tu de floreta en floreta, marieta”. Però ara hi ha hordes de no heterosexuals que també es casen i que et comencen a mirar igual. La persona no està del tot desenvolupada sense parella. Una altra persona et complementa. En fi, bajanades que ja hem sentit altres cops amb l’adopció, amb les figures o el rol de pare i mare, actiu i passiu, el yin i yang de la pera, aquesta obsessió que ens menja per fer-ho tot a parells i que tanca les portes a la multiplicitat i a la pluralitat i diversitat que la vida comporta. Per això, querides meves, us animo a les que encara creieu que tenir parella és una cosa que es pot gaudir però sense la qual no som incomplets, que la monogàmia comporta sentits de pertinença que voregen l’egoisme i la castració del nostre estimat i que la llibertat de la persona a enfrontar-se a la vida sola o acompanyada ha de ser una elecció personal i respectada, que sortiu al carrer i crideu histèricament.

La gent sabrà que esteu cridant contra la tirania de la parella, i per si no ho saben, mireu a les parelles que passin amb sorna per un dia, penseu que s’enganyen i no s’ho diuen, que es baixen mútuament l’autoestima, que sàpiguen per un moment com ens miren a les solteres; dieu a les dones que heu vist al seu marit a la sauna, als homes que la seva dona els ha enganyat amb el butaner pakistanès dos cops, tot i que només sexe oral, fem-los passar vergonya per voler imposar a la resta la seva mania d’estar de dos en dos com si fóssim totes natges del cul o narius. Hem de ser lliures i saber que tenim dret a la felicitat com a solteres, o com a promíscues i multiorgàsmiques, que no som coixos de res sense parella, que ningú ens ha de dir com hem de ser feliços, que no volem casar-nos, que estem delitoses per començar a riure per sota el nas amb els primers divorcis gais i reclamar que tornin aquell regal que els van fer quan es prometien coses eternes en presència multitudinària.

Jo encara puc dir que segueixo sense assistir a casaments de cap mena i content de no estar convidat a cap dels nous, que sembla que vesteixen tant últimament; ho dic perquè no penséssiu que vull recuperar cap minipímer que em va costar mig sou, no. És una qüestió de principis i de lluita contra la imposició de models de felicitat que acaben sent màquines de fabricar infelicitat.

I us desitjo a totes, querides, que sigueu felices a la vostra manera, que no us deixeu convèncer per les que us diuen que han vist la llum, que totes veiem llums diferents, i que lluitem per la llum que ens farà felices, tot i que pensin que estem com un llum.

La gran Apple

Ja he tornat dels Estats Units. La ciutat que no dorm mai, la botiga d'Apple a la cinquena avinguda que no tanca mai, els restaurants, les ètnies, la bogeria consumista, tot un espectacle que ha acabat empassant-se el món i que ens deixa bocabadats. Fotos i vídeos a dojo. Més enllaços a punt d'arribar.

Vells i gais

La vellesa segueix essent un concepte que la nostra societat considera positivament o negativament segons com li convé. L’arrel de la paraula senior ha derivat tant en senyor com en senil, amb càrregues semàntiques de tota mena: la senyora o el senyor, paraula de respecte, però el senil, és el que ja no val. A les societats orientals i africanes, ser vell vol dir ser respectat, cuidat i estimat. A occident, en canvi, la gent gran es considera a molts nivells una càrrega econòmica, gent que ja no produeix en un sistema pensat per a produir, i les actitud envers la gent gran són de vegades hostils, no fer-los gaire cas, no tenir-los en consideració, o arraconant-los en l’oblit.

Fer-se gran dins la nostra societat pot ser una experiència dura. Per diverses raons, però sobretot per l’oblit i la soledat: la societat oblida sistemàticament la gent gran. A poc a poc anem quedant apartats com passen els anys, ens jubilem, deixem de ser punt de mira de les campanyes publicitàries, de consum, dels anuncis, deixem de ser visibles, deixem de comptar en general, passem a un estadi d’espera fins la mort, mentre que la nostra última tercera part de la vida -la tercera edat, en diuen- no ens podem sentir plenament feliços, reconeguts i estimats. Els polítics ens recorden amb comptagotes durant les campanyes polítiques i ens ensabonen amb promeses; sembla que sigui l’últim valor que tinguem, el d’un vot.

Entre la gent gran, el col·lectiu GLT pateix segurament més que cap altre aquest buit: el fet de no haver tingut descendència en la majoria de casos, de tenir famílies que han renegat de nosaltres o que no n’han volgut saber res, haver dut vides mig a l’armari que no ens van deixar mai anar a viure amb qui haguéssim volgut, o anar a parar a una residència que es converteix en un nou armari on seguim patint homofòbia són algunes de les situacions a què ens hem d’enfrontar un cop més cap al final de les nostres vides.

A més, allò que ens feia diferents, la sexualitat, ha canviat, a voltes s’ha endormiscat, i en molts casos ha passat a un segon pla. Ara que som grans, ens estimem més la tendresa, altres tipus d’atencions, gent que ens escolti i ens parli. Tot i ser la franja d’edat més nombrosa a casa nostra, i que continua creixent en nombre, cal millorar el tractament que rebem en general per part de la societat, de la qual en formem part tots i totes. I és que la gent gran hem estat joves, i els joves són qui seran demà la gent gran. En William Shakespeare va dir que “Els vells desconfien de la joventut perquè han sigut joves”; potser els temps ara canvien, i amb esforç estem despertant consciències. Esperem que cada cop més tirin endavant iniciatives de suport a la gent gran, atencions com la que ens brinda la revista Infogai en aquest número, i recordatoris com el que ens mereixerà aquest 28 de Juny, amb el lema del Dia de l’Alliberament GLT dedicat a la gent gran.

Un esment pels milions d’avis i àvies que avui dia tindrien una mica més a l’abast formar part de col·lectius GLT però que en les seves vides no van poder mai gaudir de prou llibertat, i han viscut i moriran dins l’armari. Pels valents, afortunats o agosarats que hem pogut tirar endavant a la vida com a gais, lesbianes o transsexuals i que ara arribem a la tercera edat, i pels qui ens van precedir, la nostra admiració i agraïment per haver-nos obert camí. Que per molts anys seguim estimant la vida, i essent estimats. Tal com va dir en Sòfocles, “Els que en realitat amen la vida són aquells que estan envellint”. Que sigui veritat.

Bearcelona 2006

Sempre és de celebrar que hi hagi gent amb noves propostes que reivindiquin que no ser de la majoria està bé. Per això els óssos, que van sorgir de la minoria que no volia ser engolida per la majoria estètica, tenen per sempre més la meva simpatia i quasi afiliació. Un cop més se celebra a Barcelona la kdd de Primavera, i centenars d'óssos i admiradors vindran a Barcelona de festa, saunes, visites i, pels afortunats, amors per molts de temps.

Cliqueu el logo (no és el millor del món? felicitats, Eduard!) per veure les fotos del 2006, una pàgina una mica lenta d'obrir, així que paciència!

Un altre cop Àsia

L'estudi del xinès s'està estenent i multiplicant a Catalunya des de 2003.

El Carnaval d'enguany

Amb una actuació estelar de la Terremoto de Alcorcón (clicant a la foto veureu el seu primer vídeo), en Txancletu va presentar el seu llibre Tirant lo Fúcsia, de gran ressò mediàtic, com tot el que fa el noi.

L'endemà, el Carnaval Gai a la Paloma un any més. I un cop més, d'allò més divertit, ple de gent, de bon rotllo, i és que les bones ratxes s'han d'aprofitar.

Per a veure les fotos del Carnaval, cliqueu aquí.

Coses homofòbiques

Fa uns anys, un jutge desestimava l’argument del barceloní Agnès Perma, que es declarava insubmís al servei militar espanyol –obligatori fins fa no gaire- perquè l’exèrcit era una organització on hi regnava l’homofòbia. El jutge va dir que la paraula homofòbia no sortia al diccionari i, que si de cas, significaria “odi a l’igual”, i no podia utilitzar-se aquesta paraula amb el sentit de “odi als homosexuals”. El temps ha donat la raó a l’Agnès, que ara obre el Gran Diccionari de la Llengua Catalana i hi troba sota l’entrada homofòbia el següent: f Aversió a l'homosexualitat o als homosexuals. Aquell jutge avui mateix hauria d’haver buscat una altra excusa, i qui sap si la sentència hagués estat diferent..

Cert és que la paraula, respectant estrictament l’etimologia, hauria d’haver quedat com a homosexofòbia; la trobem documentada però poc usada. El terme homosexisme també ha estat usat, però poc; sembla que en totes les llengües s’ha acceptat generalment homofòbia per a referir-se al prejudici contra els homosexuals. El primer que la va usar va ser el psicòleg americà George Weinberg, al 1969, a la revista Time. La paraula, al català, ens ha arribat del llatí homophŏbia, i aquesta del grec ομοφόβος. En canvi, homosexual és un híbrid del grec ομο i el llatí sexus, documentada per primer cop just cent anys abans, al 1869. Cal no confondre la partícula ομο, del grec igual, que és de la que parlem aquí, amb la del llatí homo (home), una simple coincidència de forma.

Així, tenim comunament acceptat el substantiu homofòbia. Però ara vénen els malentesos: potser per ser massa recent, alguns derivats del terme ens poden dur a confusió. Per exemple, hem de parlar d’una actitud homòfoba o homofòbica? Són potser sinònims? O és que un és un adjectiu i l’altre un substantiu?

Si fem una altra ullada al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, ens endurem una sorpresa. Ni homòfob ni homofòbic no hi són incloses. Homofòbia sí que hi és.

Mirant una paraula anàloga en forma, hidrofòbia, hom troba que s’hi recullen tots dos derivats: hidrofòbic i hidròfob. Hidrofòbic, derivat de hidrofòbia -ja emprat al segle XV-, és un adjectiu definit com a relatiu o pertanyent a la hidrofòbia. Hidròfob, en canvi, és un adjectiu i substantiu, definit com a que evita l’aigua o que pateix hidrofòbia.

Al llustrat diccionari de la RAE en castellà hi consta homofóbico però no homófobo. En canvi és curiós el cas amb els derivats de hidrofobia: hi consta hidrófobo, però no hidrofóbico. Qui ho entén?

En anglès sembla haver-hi més consens: homophobe, substantiu, és la persona que exhibeix o actua amb homophobia, i homophobic és un adjectiu (diccionari Encarta). Potser en qualsevol idioma el més complicat de definir és el terme homophobia. És a dir, la definició en si, si es refereix a accions, o creences. Però de moment deixem el debat de la definició i aclarim les formes derivades.

Una persona malalta d’homofòbia (una fòbia és una patologia) és un homòfob. En coneixem uns quants, oi? Una dona malalta d’homofòbia és una homòfoba. També en coneixem unes quantes. El Josep Maria és un homòfob, l’Esperança és una homòfoba. Tot i patir aquesta fòbia, alguns han arribat ben lluny, de vegades fins i tot fent servir aquesta fòbia com a arma.

Per què? Ara ve l’adjectiu. Encara vivim en societats homofòbiques, en barris homofòbics. Per això han arribat a presidències persones homofòbiques.

Potser per veure-ho més clar haurem de pensar en una paraula més propera: telèfon. També grega d’origen, ha deixar un substantiu (telèfon), i el seu adjectiu derivat, telefònic. O, per lingüistes, pensem en el cas d’homòfon i homofònic. Els adjectius, normalment amb -ic. Els substantius, sense. De vegades, hi ha adjectius substantivats amb -ic (alcohòlic). Però si podem triar, deixem els adjectius amb -ic i els substantius sense.

Fa no massa vèiem una pancarta a una reunió de gais i lesbianes de ciutats petites on es cridava a la lluita contra la societat homofòbica. Ens hi sumem, i els felicitem per fer servir la forma correcta.

Norma Lapel·lo

Benvinguda 2006

Un any arriba tan si es vol com si no. I porta premis de loteria, fortuna o desgràcia sense demanar-se quin dia és ni si hi ha algú a casa o no. De tota manera, com que de coses que no en tenim sempre n'hi ha, segueixo concentrant-me en les coses bones de les que sí que puc gaudir.

Entre les coses que ens fan feliços normalment i aquelles inesperades que incrementen aquesta sensació de felicitat, esperem que els anys vinent en vinguin plens. I tot i que les reines són les mares, sempre hi segueix existint màgia si la sabem trobar.

Estic molt per mi

Potser moriré pobre. Potser moriré infeliç. Però si és així, serà per mala sort. Per que tinc clar que lliuto per la meva felicitat. I que si he de contemplar estar a l'atur abans que ser infeliç, ho faig. I així ho he decidit fer. Sé que se sol dir allò de trobar primer una feina abans de deixar l'altra, però no tinc la sensació d'haver fet un pas en fals. Escapar d'Ankara per sempre he estat una decisió de la que no me'n penedeixo gens. Tot l'or del món no m'hi faria tornar, sé que era un lloc que no em feia feliç, i ser feliç és una prioritat. Bé, no morir de gana també ho és, però per sort no hi he de pensar, solc tenir les necessitats més bàsiques cobertes.

He llegit un llibre que m'ha deixat la Grace. He's not that into you, es diu. Parla també de l'autoestima, i de no acceptar cap home a menys que sigui l'indicat, el perfecte. Tot i que ell llibre és molt heterosexista i en algun moment passa la ratlla i sembla més conservador que una altra cosa, pot ser un bon exercici per veure que les excuses són de vegades maneres de dir "no ets ben bé el que buscava", i hem de saber rebre missatges xifrats de persones que potser elles mateixes tampoc veuen clar què és el que estan dient-nos.

Sempre va bé llegir coses que ens recordin que som individus fantàstics, únics i preciosos.

Ramadans i homosexualitats

A Turquia, la religió musulmana, el masclisme i la homofòbia duen als joves que es descobreixen homosexuals a enfrontar-se a un món completament hostil. L’homosexual és considerat un malalt. Ara bé, per a la societat turca un homosexual no és aquell home que practica sexe amb homes. Un homosexual és aquell que practica sexe només amb homes, i a més a més és passiu en les relacions de penetració anal. Així, la majoria de turcs se salven d’aquesta lacra de ser etiquetats d’homosexuals si mantenen l’anus intacte, i poden considerar-se “homes” o bisexuals sempre i quant no practiquin sexe oral a un altre home o no siguin penetrats.

Aquests fets ho demostren el barem que utilitza l’exèrcit per declarar inútil o perillós per a l’exèrcit un homosexual. Les entrevistes dels doctors militars busquen que l’individu es declari homosexual passiu, i és forçat a més a presentar proves gràfiques (fotografies) on es demostri que és penetrat analment. Si es nega a declarar-se passiu, no és considerat homosexual oficialment. El document que declara l’exempció militar serveix, a part de lliurar del servei obligatori militar per a homes, a haver de quedar-se amb un informe mèdic oficial. Aquest document s’ha de presentar sempre que es vol buscar feina; en ell es diu que l’individu pateix de desordres mentals i d’homosexualitat. Evidentment, algú amb aquest informe té assegurada la marginació laboral de per vida, a més de diverses prohibicions com treure’s un permís de conducció o treballar per l’estat. Aquest abús dels drets més bàsics se segueix practicant avui dia a Turquia com una cosa normal i oficial.

Així, és normal entre homosexuals definir-se amb els rols d’actiu i passiu segons la penetració, i és comú trobar homosexuals que no es defineixen com a tals pel fet de no haver practicat mai la penetració anal passiva. Això provoca que, qui es decideix a ser penetrat analment, ha de passar la barrera psicològica de convertir-se en homosexual socialment; acceptar ser un homosexual per haver estat passiu és una definició que duu a haver-se d’identificar amb un mig home, amb una dona o amb un efeminat. La seva masculinitat s’ha perdut per sempre més, i mai podrà dir que és un home. El procés psicològic en qüestió és ben marcat, igual que socialment. Així, només quedarà, per salvar algun tret de poder-se considerar com a home, amagar el fet d’haver estat penetrat, o negar-ho. Aquesta situació es dona fins i tot entre homosexuals.

Sembla que a molts països el canvi generacional va acompanyat d’un canvi de mentalitat. A Turquia, però, segueix vivint-se l’homosexualitat en la més pura clandestinitat. La gran majoria d’homosexuals s’amaguen com a homosexuals a la família, a la feina, amb les amistats. La gran majoria duen una doble vida i es casen amb una dona. En molts casos, com que la dona pot quedar-se a casa veient com l’home torna molt més tard del que és normal sense poder dir-hi gaire, aquests homes poden dur una doble vida amb relativa tranquil·litat.

Tots aquests factors fan difícil tenir una vida homosexual sense preocupacions. Així, una de les opcions que té un homosexual que ha volgut gaudir de la penetració en el rol passiu i per tant ha passat a formar part del grup denostat d’homosexuals socials, és el buscar un lloc a la societat que l’accepti. Un dels rols millor acceptats és el de prostituir-se com a transsexual. Així, ha renunciat a ser home i no ha de donar excuses, i té una feina que tothom sap quan el veu pel carrer caracteritzat de dona. Dic caracteritzat perquè, en la majoria dels casos, no s’opta per reassignar-se un gènere, com en el cas de transsexuals a altres països. És a dir, poques o cap transsexuals turques trobareu hormonades o operades. I no només és per manca de mitjans, doctors o cirurgians. Del que es tracta és de ser dona de nit per prostituir-se, però intentar seguir sent home quan calgui de dia, per anar a comprar, o per coses com poder visitar la família, que no sap res de la seva realitat.

La religió és una altra font important de pressió per als homosexuals i per a aquestes transsexuals. Durant el Ramadà, estan prohibides les relacions sexuals. Són nombrosos els homosexuals que segueixen aquest precepte. Tanmateix, els musulmans homosexuals han de viure amb el continu sentiment de que ser homosexual és un pecat, cosa que els té en un cul de sac si volen seguir-se considerant musulmans. El cas de les transsexuals és ben curiós: durant el Ramadà no treballen. Les versions del per què poden ser veritat depenent dels casos. Una diu que elles també són musulmanes, i que per tant deixen de fer un treball prohibit durant el mes del ramadà, per convicció religiosa. Les altres versions és que durant aquest mes, la clientela baixa en picat, ja que les relacions sexuals estan prohibides. Com a versió semblant a aquesta última, pot ser que treballar durant la prohibició pugui resultar en un problema de seguretat, per possibles amenaces o agressions per part de gent religiosa. Així, se les pot veure de nit -amb aparença d’home- als bars d’ambient que obren durant el ramadà.

Els nens a Istanbul

A causa de les dificultats a la feina a Ankara, el viatge a Istanbul es va convertir en una escapada amb el millor regust. Per primer cop els tres germans ens vèiem fora de casa. Com que sort que som grans, ja no ens barallem ni aquestes coses, i hem pogut gaudir d'uns dies fantàstics, amb un bon temps que ha acompanyat quasi tots els dies.

Per veure més fotos, clicar la foto gran o aquí.

Per fi la web del viatge a la Xina!

Aprofitant que encara estem començant el curs, i pensant que o ho faig ara o ho deixaré penjat, m'he posat tot un matí lliure i he aconseguit posar els comentaris amb alguna foto per fer-ho més divertit que només mirant fotos.

Ja está tot posat al web. Mentrestant, segueixo a l'espera de com quedaran les meves condicions per a aquest curs. I és que encara contemplo la possibilitat de no acabar entenent-me amb la uni. Ja veurem, dilluns torna el cap de departament d'unes conferències. Amb els estudiants estic força content, però, tots tenen ganes d'enraonar, fer-se amics meus i tot això. De parlar si que podran, però està clar que no és bona idea fer-se massa amic dels estudiants.

En un parell de setmanes venen el Ferran i el David, tinc ganes de veure'ls i serà una bona oportunitat de tornar a Istanbul uns dies.

Ankara que la remenis amb un bastó

Ja em trobo arribat a la capital turca, Ankara. Amb l'angoixa de saber si m'hi quedaré o no, en començo a tenir dubtes. Visc reclòs lluny de la feina i del centre. Les coses comencen lentes a la Uni i no hi veig gaire ganes de col·laborar. Esperaré a parlar amb el cap de departament. Sort que l'ambaixada està al tanto de tot i estan del meu costat. En fi, ja començo a plantejar-me altres destinacions per un futur proper, no pinta gaire bé.

Xina, na

Per preparar. He tornat de la Xina i aquesta nit surto cap a Istanbul. Un altre canvi d'uns quants graus. Espero no estar sol, com la cançó de Peacemaker. Les fotos del viatge per la Xina, aquí.

Embranzida cap a la Xina

Repeteixo Singapur. Tot i que amb la de llocs que hi ha al món repetir pot semblar una pèrdua de temps, la veritat és que Singapur sembla que ha canviat una mica. També ha estat una oportunitat per veure coses que el primer cop que hi vaig ser no vaig poder veure, com la illa de Sentosa.

A Singapur estaven de celebracions pel 40è aniversari del país, on l'anglès ja comença a ser la primera llengua del país, idioma que ja desplaça al xinès, pel que les generacions joves semblen mostrar poc interès. He penjat unes quantes fotos del viatge pel record que es poden veure clicant la meva foto amb aquell complex que no em podré treure mai del damunt.

Dissabte marxo cap a Shanghai i Beijing, on hi estaré 10 nits. Després em queden 2 dies i mig a Bangkok per fer maletes (ai, l'excés d'equipatge!) i anar cap a Turquia. Per acabar, la cançó preferida de la setmana, ชั่วฟ้าดินสลาย (Fins la fi del món), de Palapol Polgongseng. I és que la música tailandesa no para de produir cançons d'amor, de desamor, una mica de tot. Quina sort que tenen!

Ko Kret

L'altre dia vaig descobrir amb el Mike una illa al riu Chao Phraya que es diu Koh Kred. Una excursió curiosa i em sembla que no gaire típica, on es poden veure els artesans treballant mentre es passeja per la illa.

Ahir mateix vam tornar de Phuket amb el David i el Jordi, amb menys moreno del que ens esperàvem però havent descansat en un lloc privilegiat en molts sentits. Contents de no forçar i voler veure més del que el cos aguanta, avui farem una visita a Kao San, el carrer dels guiris, i segurament ens deixarem caure per algun centre comercial. El Jordi i el David semblen ser companys de viatge ben fàcils, i és que el passar-ho bé cada cop em queda més clar que depèn d'un mateix i no tant del que t'envolta.

Els dies a Phuket ens van permetre visitar la illa Koh Ta Pu, que ha fet famosa en James Bond a una pel·li que encara no he vist. De camí es passa per un poble marítim d'origen malai que es diu Pan Yee, on hi vam menjar llagosta, ostres i cranc de primera. I comprar un braçalet de dofins per la patufa Aina.

Laos haurà d'esperar

Jo segueixo tenint ganes de visitar Laos però, tot i haver-ho intentat amb el Cristian ahir mateix, ens va ser impossible. Una reunió de l'Asean ha fet que el país hagi tancat les fronteres durant 10 dies. Jo que volia aprofitar aquest cap de setmana llarg per veure Luang Phrabang i Vientiane. Un altre cop serà, a veure si a l'agost.

Com que ens vam quedar a portes d'entrar al país, vam decidir de tornada fer una breu parada a Khon Kaen, a Isaan, la zona més poblada del país. Per cet, Khonkaen vol dir "la fusta dura del centre del tronc".

Passeig per Korea

Els dies de visita a la capital de Korea del Sud, 서울 (Seül), han estat acompanyats de la pluja quasi contínuament. De tota manera, un porta el bon temps a dins, així que m'he entusiasmat amb el menjar, els temples, la ciutat enorme, els seus mercats diürns i nocturns, i els que no tanquen mai, el metro, els autobusos, la gent impassible, la gent atenta, la gent maleducada, el bo però poc variat menjar, els mercats d'electrònica més grans que he vist mai, tot un munt d'experiències sempre agradables. Un dels punts culminants va ser menjar bibimbap al país d'origen. Tot un luxe.


Les fotos del viatge les he posat aquí, aquest cop amb els noms dels palaus i dels temples.

Una guia del Museu Popular Nacional parlava de les generacions d'avis que creien que veure la tercera generació néixer era un reflex dels tres àpats i que assegurava la tranquil·litat de viure. Una creença que s'ha perdut avui dia, on les noves generacions simplement volen gaudir de criar la seva mainada.

Maleït!

Maleït (แช่ง) és només el títol de la meva cançó preferida del dia (escoltar en aquest enllaç), i que ilustra els gelos de qui acaba de ser abandonat. S'encomana a maleir qui ens ha abandonat a caure a l'aigua, i del llit, i a perdre l'avió, i a que un fan boig li talli les mans, els dits, i que li surtin grans i el mossegui una serp. No és fantàstica? El vídeo subtitolat (vol dir amb titola a sota?) es pot veure en aquest enllaç de youtube.

Aquesta nit surto cap a Korea (la del Sud), en un viatge preparat a correcuita. L'avió ens durà al Mike i a mi uns dies a Seül. Ell és el primer cop que surt de Tailàndia. Jo no compto els països que he vist, però ja comencen a ser uns quants. El Toni Folqué em deia que ell en duu uns 50, i que el seu Àlex, amb 5 anyets, en porta ja 25. Tinc moltes ganes de veure els parcs, els mercats i la gent de Korea, un país on espero menjar molt bé. Ja fa anys que el Senyor Lee ens alimenta als seus restaurants a Barcelona, així que moltes coses ja les conec. Però estic segur que Seül està ple de sorpreses.

Fa pena però que mentrestant al món segueixen petant bombes, ara fa un parell de dies a Londres, prop d'on vivia allà cap al 1996, a Russell Square. La d'arena, que ara dos homes es poden casar també a Espanya, i per extensió a Catalunya. Ara, per què els mitjans insisteixen a anomenar el matrimoni gai a la unió entre dos homes o dues dones? Ho veig un gran error, tendenciós, ja que, dues coses: molts homosexuals (homes i dones) estan casats amb persones del gènere que no és el seu. Amagats o no, són homosexuals casats. I segona, qui diu que dos homes que es casin hagin de ser homosexuals? No es poden estimar i prou? Quina mania de posar etiquetes que només fan que confondre...

Sexismes que confonen

Fa uns dies llegia les recomanacions per llimar el sexisme que editava l'Institut Català de la Dona amb el nom de Marcar les diferències. Com de costum, algun que altre cavernari en feia conya, diria que era en Monzó.

Al final, de tant fer broma de tot ens oblidem de fer els deures i ens oblidem del contingut per riure com d'estrany sona això o allò altre. Una pena, ja que el titolar que he vist avui peca de sexista i d'imprecís.

És del web del Telenotícies, curiosament també depenent, com l'Institut de la Dona, de la Generalitat de Catalunya. Diu "Els visitants del Zoo de Barcelona creixen un 14% els primers sis mesos de l'any". Només mirar el titolar pel damunt ja m'ha saltat a la vista, alguna cosa passava. He rigut en rellegir-lo, evidentment es presta a una ràpida malinterpretació: visitar el zoo de Barcelona soluciona qualsevol problema de creixement? Un secret fins ara ben guardat? Només creixen durant els sis primers mesos?

El peu de foto va encara més enllà i diu que "A banda dels visitants, també han crescut els residents del zoo." Així, els animals estan creixent també! Però només els mascles! Serà en poc temps un zoològic d'animals macles gegants que creixen i creixen sense cap raó aparent, mentre les femelles segueixen amb la seva mida tradicional?

Per fi, i un cop dins el text de la notícia, la persona periodista que ha escrit el text atina, potser de casualitat, a emprar la forma més adient per evitar el malentès que arrossega la notícia: "visites", tot i que un sol cop. Hagués estat un escrit molt més precís sense aquesta espècie de càries que és el sexisme.

Phuket es deixa repetir

Estimats germans,

ja està tot reservadíssim. Ja tenim vols i hotels per tota l'estada. Tot per uns 500 euros entre els 3.

Sí, sóc ràpid i he trobat els millors preus i serà fantàstic i patongs i massaj. I a més ho he carregat tot a la meva visa, així que us sortirà completament gratis!

Bé, això últim era evidentment una petita broma, estic escurat de pasta, així que ja passarem comptes.

Però estic molt content de pensar en patong, en la platja, el suc d'aloe vera per les cremades al sol, les excursions a la illa Koh Khai, la cerimònia Zapateril pel casament entre un tal Jonny i l'hereu a la corona del país del somriure que va sobreviure el tsunami. Tot plegat serà històric, i hi serà la Frida i molt més personatges secundaris nous i vells.

Les reserves de vols, hotels a Bangkok i Phuket surten tot plegat per 500 euros entre els tres. Una misèria comparat amb el que els països farangs us cobren només per arribar a Bangkok.

La primera nit la passarem a casa meva (apretadets, no crec que valgui la pena gastar més hotels per poques hores) i sortim l'endemà ben aviat a Phuket. Allà hi estem 5 nits (espero que no siguin massa) i després tornem a Khrung Thep (Bangkok en tailandès), on queden encara 3 dies sencers del millor shopping, residint a l'hotel musulmà fins diumenge ben tard a la nit, a les 23h. Ens esperen també els millors àpats, japonesos, sucs de fruites de color i fantasia, nois i noies somrient a tota hora, taxis en cues interminables i regatejos de preus.

Sereu de nou a Barcelona si el temps ho permet dilluns 8 d'agost, vuit del vuit, a les 9,35 del matí, amb ganes que el somni no hagués acabat mai i carregats de shopping, patongs, massaj i una dosi d'alegria de viure que no poden pagar prou els diners.

Escatailogia, escatologia tai

กำขี้ดีกว่ากำตด
gahmM kheeF deeM gwaaL gahmM dtohtL
"A bird in the hand is worth two in the bush"

és a dir, "més val un té que dos et daré", en tai, literalment, "agafar una caca és millor que agafar un pet".

Tot estudiant al lavabo

L'esperit ja fuig de Bangkok

Quan parlem dels problemes sembla que en deixem una mica en aquella persona que ens escolta. De la mateixa manera, les alegries sembla que també s’assaboreix millor compartint-les. De fet, hom diria que moltes coses no ens n’adonem que succeeixen fins que no les expliquem a algú. Com que en molts moments m’ha acompanyat la soledat en aquesta meravellosa i alhora estranya terra, em serveix de mirall o telèfon el fet d'escriure i adonar-me de les coses, bones i dolentes, que em passen a diari i en general. Així, el blog s’ha convertit en un company d’experiències i també un confessor.

Avui, per exemple, la meva vida torna a donar un gir. I és que al setembre em traslladaré de nou a la meva estimada Turquia, aquest cop a Ankara. Sí, deixo Bangkok per més endavant, qui sap si hi tornaré. I he decidit intentar viatjar abans de marxar. Hi ha un munt de coses i llocs per veure, però em sembla que em tira més la Xina. Estic donant voltes a possibles trajectes, hauré de mirar informació també a Kao San i per internet.

Devoció fàl·lica

Des de sempre hem dedicat imatges, oferiments i la nostra devoció humana a representacions fàl·liques o vaginals de totes les formes i tamanys.

A Bangkok hi ha un santuari ben amagat al centre on s'hi pot encomanar algú (home o dona) amb problemes de fertilitat. En cas de dur-hi un pollot com a ofrena, la solució al problema serà esmenada i la criatura arribarà en uns mesos. També s'hi pot curiosejar simplement com una manera de veure un munt de pollots enormes que ens alegrin la vista amb els seus colors i les cintes de roba que els envolten.

El meu preferit, la tita en forma de porquet, que té la seva pròpia tita. No és fantàstica la idea? Una tita que té tita! Podria haver estat una tita femella amb una vagineta?

Clica la foto de l'altar per visitar el Santuari dels Pollots

La temporada de les pluges

Acaba de tornar la llum. Escric, però, encara, enmig de la tormenta. I és que durant els xàfecs de la temporada de les pluges, queda tot pràcticament a les fosques. La virulència de l'aigua fa que en pocs minuts tot quedi empantanat, el cel encortinat de vapor d'aigua, el soroll de la pluja que ho emmudeix tot, els llams i els trons imposant la seva superioritat natural... realment un espectacle amenaçador, potent, tot i que només durarà un parell d'hores, potser menys.

La pluja torrencial: avantatges i desavantatges del clima tropical a Tailàndia.

Cada dia es repeteix un o dos cops l'escena del xàfec tropical. Després, la calma, la calor i si es de dia la llum del sol tornen a lluir, com si res hagués succeït. En pocs minuts ens semblarà haver estat somniant el ruixat, si no fos perquè els tolls en són prova líquida i palpable. Són les primeres pluges, ara a tocar de juny, que vindran acompanyades de temperatures més suaus. I és que hem arribat a estar a 35° de nit fins fa pocs dies. Un temps extrem en una ciutat ultracontaminada, Bangkok, i saturada de tràfic, que marca la vida de milions d'ànimes a diari.

Jo sóc dels pocs afortunats que no ha de gastar gaire temps en transport i vaig a la feina en bicicleta. La tercera que tinc en pocs mesos, ja que la primera va durar poc (sí, allò que comprar barat surt car) i la segona me la van robar. I és que era un acte de llibertat no candar la bici, però al final també em va sortir car. Per cert, que quan pedalejo i em costa, em ve al cap el model de futur de la bici, un nou sistema a tracció que ja s'està comercialitzant a la Xina. Quan serà disponible? Felicitats a l'inventor!

Visakha Bucha

El 22 de maig aquest any és el Visakha Bucha, quan es commemora el naixement, il·luminació i mort de Buddha. És una festa basada en el calendari lunar, així que cada any cau en una data diferent. A Bangkok s'hi fa una espècie de fira amb menjar, begudes, xerrades, informació, un munt de gent, com sempre, i entreteniment per a grans i petits. Hi ha una gran participació de monjos i monges budistes (sí, monges també!).

Per veure les fotos que vaig fer de l'event, cliqueu aquí.

Cliqueu la foto d'en Siddharta per llegir més coses sobre el budisme

La veritat, en el fons me n'adono que les festes tenen moltes coses de semblants, i una fira així em pot recordar a moltes de les fires que es fan a la plaça Catalunya, per exemple, la fira d'associacions. En el fons es tracta que la gent vegi coses, es distregui, llegeixi, agafi tríptics informatius i potser mostri algun interès i truqui a alguna de les associacions. Dins la gran diferència de vegades em venen flaixos d'aquests, que en el fons som tant, tant iguals...

La primera pedra

El Steve era un company de feina fins fa pocs dies. De cop i volta, ha copsat els mitjans, arrestat a casa seva per la policia tailandesa a les 3 de la matinada, amb dos nois jovenets a qui acabava de pagar uns bahts per serveis sexuals. L'escola està buida aquests dies, només treballem els estrangers amb un curs intesniu d'estiu pels nens de primer curs, així que els professors farangs hem estat el punt de mira dels alumnes, que esperaven alguna resposta per part nostra, cosa que evidentment no han tingut. La resta, per part de l'escola, silenci absolut.

Una personalitat irritable i depressiva, el jueu de Queens (NY) d'origen sefardí del Steve em deia que el seu pare era nascut a Istanbul, i feia pocs dies que havíem començat a tenir converses més íntimes sobre prostitució, incest, sexualitat i altres tabús, dels quals tenia uns quants llibres. El cert és que n'és -era?- tot un erudit, tot i que sempre em deia que no deixava llibres a ningú com a política. En fi, es tractava d'enganxar-lo de bones per xerrar amb ell, cosa bastant difícil, ja que el mal humor li prenia la major part del dia i de la vida. En aquells moments de bon humor, però, es transformava en una persona interessant amb qui parlar.

El mateix dia que el van detenir m'explicava que estava rebent visites ben tard a la nit, ja que els nanos esperaven que tothom dormís a casa per sortir en silenci, cosa que, segons ell, "tots hem fet de joves". També m'havia parlat d'un estudi fet a Tailàndia sobre prostitució masculina, de la quantitat de diners que havia gastat en xaperos durant anys, a Amsterdamm, els EUA i aquí a Bangkok, i el munt de problemes econòmics que això li havia provocat. L'addicció al sexe, deia, el perdia. Això sí, fins aquell mateix dia havia evitat esmentar les edats dels nanos amb els que anava, tot i que semblava evident que es tractava de jovincells adolescents. L'edat de consentiment a Tailàndia és de 15 anys. Els nois que l'acompanyaven tenien 15 i 17 anys, tot i que feia anys que els coneixia.

Clicant la foto dels nois veureu el vídeo de la detenció.

Com sempre, molta gent als fòrums de la xarxa parla d'enviar als lleons al Steve. D'altra banda, a Nambla, lluiten per donar llum a l'altra cara de la moneda, la de les relacions amb consentiment mutu. En el cas del Steve les relacions solien mediar diners, cosa que ho converteix en delicte, segons la llei en aquest país. Ell em deia: hi ha gent que vol diners i hi ha gent, com ell mateix reconeixia, que necessita tenir relacions pagant per tenir una estabilitat psicològica i una vida sexual activa.

Els que hem pagat algun cop per sexe amb alguna persona hem passat per veure pel davant totes aquelles prohibicions i veus que ens diuen que això està malament, i que quines conseqüències pot tenir, i l'angelet i el dimoni que es barallen. Però, com deia el Steve el dia abans de ser detingut, porten no segles, potser mil·lenis, intentant posar fi a una pràctica amb la que no podran acabar mai, mentre hi hagi gent que no vegi malament vendre el seu temps i el seu cos per diners, i clients que vulguin pagar per rebre companyia i/o favors sexuals. El Julius, amb els seus rampells de saviesa d'entre un caos que el sol acompanyar, parla de vegades dels límits, i la dificultat de discernir on comença una cosa i on comença l'altra. Potser no hi ha límits, ni fronteres, sinó que són fabricacions que ens fem quan fem allò tan humà i tan lleig de vegades de posar noms a les coses. Així, a mi s'em fa difícil veure molts cops on comença una relació de prostitució i on comença un matrimoni: la durada del contracte? la consideració externa? un document? la decència? qui la medeix?

Tothom comenta que li esperen uns quants anys a la garjola, no sé, en algun dels fòrums es diu que potser el deixen lliure ben ràpid, tot roman com una incògnita de moment. De tota manera, jo hi veig un cop més que la societat encara posa ben difícil als homosexuals assolir la felicitat amb normalitat. O la normalitat amb felicitat.

La notícia, en portuguès, encara està en aquest web.

Cada dia un raig

El senyor Allen Carr em va ajudar a deixar el lleig i perillós hàbit de fumar. Ara a veure si aconsegueix transformar la meva alimentació, jo estic totalment entregat a deixar-me convèncer del que calgui, així que pot arribar ser tan fàcil com abandonar el tabac, la nicotina i les seves olors i perniciosos resultats per la meva salut.

El Ferran em va visitar l'altre dia en una visita llampec, igual que la dels Folqué, el Toni, la Lucia i els dos crios, Àlex i Tashi, que semblen sortits d'algun documental de nens savis i dotats de capacitats de relació social. Amb el Ferran i algun dels seus companys de feina vam poder fer una escapadeta al MBK, meca de la compra compulsiva, bona i barata. Amb els Folqué ens vam veure un parell de cops més, ja que disposaven de més temps que el pobre Ferran i els seus marsanets.

Els Folqué a T&K Food, Yawaraj. Cliqueu la foto per veure el seu recorregut pel globus.

Mentrestant, l'incansable avi m'ha enviat una entrega de les peripècies del viatge a Bangkok que van fer al febrer i que he penjat aquí per qui les vulgui llegir. Unes memòries entretingudes que m'he permès retocar ben poc.

Aquí el maig continua inclement, amb mínimes a la nit de 34 i 35. A Ankara, tot i estar també al maig, he vist mínimes de 2 graus, que fort. El fantàstic i variat món del clima. Amanit amb la bona música de George Michael i la seva Amazing, que tant vaig recordar anit a una festa a la que vaig anar a parar a Klong Toei després de sortir al soi 2 de Silom.

So now I walk in the midday sun

I never thought that my saviour would come

I think it's amazing

I think you're amazing

Celebrate the love of the one you're with

Passeig per Istanbul

Després de les curtes i ràpides vacances a Itàlia van seguir uns dies a Turquia, que van passar igual de ràpids, i que van estar amenitzats al final pel casament del Can, que va oferir una festa anomenada fasil.

Després, la pluja em va rebre a Bangkok, on ara estic de tornada a la feina i a la vida normal, però amb un rerefons de dilema, ja que és possible que em triïn com a lector a la Universitat d'Ankara. Així, porto unes setmanes amb el dubte de pensar què serà millor fer, demanant consell a amics, família, però sense saber ben bé per on tirar. A més, això em provoca la mala sensació de veure'm temporalment aquí.

El temps dirà, tot i que hauré de ser jo mateix finalment qui rebutgi l'oferta a Turquia si es fa realitat en les properes setmanes.

A Catalunya continuava tot igual, la gent potser més estressada que mai, el fred, les presses, les coses més cares que mai... I una vida que continua, sense mi quan no hi sóc, i amb mi quan hi sóc, però la major part del temps sense mi. Vaig poder celebrar l'aniversari de l'Aina i del Julius el 6 d'abril, estar amb les nebodes Aina, Marta i Mireia per la mona i veure com de bé s'ho passen les més petites quan hi ha xocolata, festa i xirinola, i el padrí Adrià.

E' morto il Papa

El Papa Joan Pau II ha mort mentre era a Itàlia. E' morto il papa, deien mentre menjava pizza.

Jo he aprofitat uns dies més de les meves llargues vacances per visitar un munt de llocs a la Llombardia i la Ligúria. El llistat comença a Milà, continua a Gènova, Ceriale, Albenga, Cervo, Niça, Andora, Diano Castello, Diano Maritimo i Alessio, on he pogut anar degustant un munt de plats de boníssima pasta i pizzes a dojo. El resultat, normal, uns kilets de més. He pogut veure el Kadir i la seva nova vida a Milà, i la relaxada vida del Gian Luigi, el favone, a Ceriale, un dels centres del món mundial. Tot molt relaxant, ple de plaers terrenals i de tranquil·litat, una cosa que no sabia que tenien els italians, quina sort!

Ara em queda només fer les maletes per fer cap a Istanbul, mon amour.

Adolescents gais a secundària

L’adolescència és una etapa de descobriments que ens pot marcar gran part de la vida adulta. En la meva experiència docent amb alumnes d’ESO a Catalunya i a Tailàndia hi he observat grans diferències en el comportament dels adolescents quan tracten amb l’homosexualitat. És ben cert que la nostra societat segueix tenint encara certes influències masclistes i catòliques que interfereixen en el nostre aprenentatge i descobriment de la sexualitat d’una manera sana. Parlo no només del noi o noia que descobreix el seu desig homoeròtic, sinó dels companys de classe i les seves reaccions envers aquesta homosexualitat.

Els mecanisme que s’engega entre els companys de classe quan un noi mostra efeminament o s’obre com a homosexual en una escola a Catalunya sol ser l’alarma, el rebuig immediat i l’hostilitat, i aquesta última es pot canalitzar en maneres desagradables (insult, crítica, violència, agressivitat). En concret, he viscut el cas dels companys d’un alumne gai dient-me que el noi és mig home mig dona, o directament acusant-lo de maricón, ajusticiant-lo. De seguida se li aplica un buit social a la classe, potser invisible per a molts, no per a ell. Deixar-lo de banda és ben fàcil i sembla que els professors hi poden fer poca cosa. El noi diferent acaba fent-se amic d’alguna noia i evitant el contacte amb els altres nois. Així, situacions com canviar-se als vestidors es converteixen en ben violentes i afegeixen pressió a l’alumne homosexual. Com a mecanismes de defensa, el noi s’inventa una nòvia per fer callar la seva suposada homosexualitat. De mal a pitjor, el noi ja s’ha negat a si mateix com a gai, i al final acaba volent que l’escola acabi com abans millor, amb l’esperança que el canvi comporti un entorn menys violent. Un munt de pors, mentides i pressions d’aquest tipus acompanyen molts nois i noies com aquest fins al final de l’ESO.

És també cert que cada persona és un món, i que molts d’altres passen desapercebuts en la seva homosexualitat, potser amagant el cap sota l’ala —o la ploma sota el pupitre— en vista del que els pot caure a sobre si s’obren.

La situació, de tota manera, sol agafar els professors poc armats i poc preparats per tractar situacions d’aquesta mena. Se sol cometre l’error de tractar l’alumne homosexual, i no l’homofòbia, com a font del problema. És clar que la malaltia és fer el buit al diferent: el gras, la lletja, l’homosexual, l’alta, el que té la veu així o aixà... Acaba depenent tot del claustre de professors, que no sempre és madur per tractar l’homosexualitat com a normal i l’homofòbia com a greu malaltia –curable, això sí.

L’experiència a Tailàndia ha resultat de moment molt més gratificant en els mateixos casos. Els nens se solen mostrar obertament homosexuals ja de ben joves (a partir de segon d’ESO). Allà, les influències són, evidentment, ben diferents: el budisme (en la seva branca local), fonamentalment, influeix fortament en la manera d’actuar, interactuar i reaccionar. L’agressivitat i la violència són virtualment inexistents. El masclisme té poca força i no és una arma homòfoba. L’homofòbia potser existeix, però no es fa pública.

El primer alumne efeminat que vaig tenir a classe va voler mostrar tota la seva ploma quan hi vaig entrar. Reia escandalosament, cridava i duia purpurina a la cara, a més d’una bossa que més tard vaig descobrir que era plena de cosmètics. Com a reflex vaig mirar la resta de companys per veure la seva reacció, com farien comentaris entre ells, o en veu alta, o qui riuria... però cal veure-ho per creure-ho: res de res. Cap cara. Cap comentari. Normalitat absoluta.

Aquell dia no vaig entendre res, però amb el temps he après unes quantes coses: jutjar els altres no és una pràctica comuna entre els tailandesos, i menys en públic. El resultat és que un adolescent homosexual es pot mostrar públicament amb llibertat sense patir repressions, dins i fora de l’escola. No és una tasca fàcil educar els nostres adolescents en el respecte, i més quan vivim encara moltes situacions, programes de televisió i comentaris en què critiquem la diferència. Una pràctica massa estesa en la nostra societat que mamem des de petits. Aquesta és la nostra malaltia, que provoca homofòbia, masclisme i tantes altres fòbies que patim a diari.

Ens trobem en moments de canvis socials, de pensament i de civilització. I és en la direcció del respecte a la persona —i per tant a la diversitat: totes les persones som diferents— on hem de seguir treballant a les escoles, no només amb els alumnes sinó també entre els professors.

Calor i neu

Amb la calor, les nenes i els nens a Tailàndia juguen, mentre a Catalunya neva.

Reunió familiar siamesa

Doncs després de moltes hores de viatge, finalment ens vam tornar a veure, a un aeroport, una gran part de la petita família que som.

Portem uns dies de turisme que acabaran demà divendres, quan el David i les mares que em van parir i engendrar tornen cap a casa. Jo ho faré poc després, dimarts.

Clicant sobre la foto us durà a les... 181 fotos que hem fet durant el viatge! També hi ha fotos de la Barcelona nevada que m'he trobat en arribar. Per a un resum del viatge amb tota mena de detalls, vés al resum de l'avi.

Amb els avis

Records macabres en oferta!

Aquesta nit les discoteques, bars i restaurants no vendran begudes alcohòliques. Som a jornada de reflexió. Demà, segons les enquestes, el senyor Thaksin Shinawatra passarà a la història per ser el primer president que guanya les eleccions dos cops seguits. Qui té algun interès per política diu d'ell que és un dictador, un empresari a l'estil Berlusconi i un corrupte. El cert és que després del tsunami es va mostrar molt actiu, cosa que li ha fet guanyar popularitat. També hi ha hagut crítiques a l'actuació del govern, però. Primer, per haver volgut amagar la magnitud de la tragèdia i no perjudicar el turisme; recordo que després de parlar amb la Tata (ma mare) per telèfon demanant si estava bé, les televisions no deien res, i van trigar set hores en donar les primeres notícies. Recordo també que els anuncis a agències parlaven de quatre morts. Avui ja es parla de cinc mil morts i tres mil desapareguts. Segon, perquè la policia va acordonar la zona on se suposava que estava el cos del nét del rei tailandès, endarrerint les tasques de salvament unes hores a la platja de Patong fins que van trobar el cos del noi, mort.

Enfront a desgràcies de tal tamany, les consciències se'ns desperten, critiquem l'actuació dels governs, fins i tot la cervesa que es pren aquell parell de turistes panxuts, quina barra! Amb els cossos encara per enterrar! Suposo que deu ser la manera de sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, pensar que nosaltres no beuríem aquella cervesa en aquella situació, o que no tindríem aquella panxa, mai de la vida! Bé, allò tan lleig de criticar sense saber de què va que de vegades fem.

La gent local, de fet, vol i necessita el turisme més que mai després de la desgràcia. Vol aquells turistes panxuts i vol que beguin com més cerveses més. I, un cop més fent mostra de no deixar-se afectar per les desgràcies més que una miqueta, han començat ja a vendre merchandising de l'ocorregut. Samarretes, vídeos del tsunami, fotos dels cossos morts, suposo que fent ofertes de compri'n tres, pagui'n dues... ningú no s'escandalitza. Em venen al cap les samarretes que vaig veure a Singapur, que feien conya sobre les torres bessones de Nova York. Ho vaig atribuir a l'antiamericanisme que també es respira de vegades a Àsia, i ara ho veig diferent, penso que era una actitud semblant a la dels tailandesos, treure ferro fins i tot a grans tragèdies fent-ne conya. La vida continua, i tants llicenciats, doctorats i màsters de negocis que hi ha escampats per tot arreu han de servir per a desenvolupar els negocis, no?

Samarreta de record

Sense lligams

L'altre dia va morir una nena de la nostra escola. L'anunci el va fer, sense perdre el somriure, la cap del departament; i és que la gent a Tailàndia té una manera diferent d'enfrontar-se a les desgràcies. Per bé i per mal, una premisa que se sol complir és la de no desenvolupar afeccions emocionals en general. És una pràctica budista amb la que es comprèn la manca d'expressions d'estima en públic (qui sap en privat què passa?), o l'humor negre que va continuar al tsunami, tot i la mort de més de vuit mil persones. Poques hores després de la desgràcia, era un constant la broma entre professors, coneguts i desconeguts, si havies anat a Phuket o hi havies d'anar. Jo els primers dies m'indignava i deia que no feia gràcia la broma, o em quedava tallat sense saber què contestar si la broma la feia algú que no esperava. Avui mateix, un conductor de tuk-tuk m'ha demanat fent broma si anava a Phuket.

El drama, el plor, el crit d'impotència davant la mort són coses que passen d'amagat en aquesta cultura. És una manera d'evitar els mals tràngols, ignorant-los o simplement no prendre'ls seriosament. La recerca de la felicitat té camins de vegades insospitats.

Bangkok, nom complert

El nom tailandès oficial de Bangkok consta al llibre Guiness de Rècords com el topònim més llarg del món. Si desitgeu impressionar els amics, intenteu memoritzar això: Krungthep Mahanakorn Boworn Rattanakosin Mahintharayuttha Mahadilokpop Noparatratchathani Burirom Udomratchaniveymahasathan Amornpiman Avatransathit Sakkathattiay-avisnukarmprasit, que significa: "gran ciutat d'àngels, dipòsit de gemes divines, gran terra invencible, regne magnífic i prominent, capital real i encantadora per complet de nou gemes nobles, habitatge real més alt i palau magnífic, abric diví i lloc viud'esperits reencarnats."

Boixar

--- gonçal wrote:
Date: Sat, 29 Jan 2005 22:42:01 +0100 (CET)
From: gonçal
Subject: boixar!
To: Albert Bosch piuet@yahoo.com


BOIXAR, en Mallorquí, vol dir el mateix que CARDAR en català del principat.
En saber del teu segon cognom, entenc la teva marxa impossible d'aturar!

Abraçades gonçal

Kapak

El Cemal d'Istanbul m'escriu i m'envia la curiosa foto d'Istanbul emboirada. A Barcelona avui arribaran a 5 sota zero, un tastet de Sibèria. Aquí, tot tornant de Yaowaraj (China Town) a mitjanit, els termòmetres marcaven 30 graus. El barri ja bull de vida a la nit, i tot és vermell i daurat, ja que s'acosta l'any nou xinès, el del gall... verd!

Taksim emboirat

Ossos panda

Entreteniment a les saunes de Bangkok. Sauna G.S.M.

Nadal a l'escola

Doncs vagi un parell de fotos de les festes de nadal a l'escola, on vam haver de cantar nadales -és el que esperen dels estrangers-, el Manny es va disfressar de Santa Claus i la resta ens vam vestir de conjunt, tothom de verd o de vermell. El meu pare diu que la corbata que jo duia pot cegar la pantalla de l'ordinador, tot i que em sembla que aguanta sense cremar-se...

Clicant les fotos us durà a l'àlbum de Nadal de l'escola

D'aventura a tedi

Ja han passat sis mesos des que vaig venir a viure a Bangkok. L'aventura ha passat a ser una vida bastant monòtona, marcada per les hores a la feina, la vida al barri de Ramkhamhaeng i el coneixement de la ciutat i de part del país.

Falta poc per acabar el curs, i tot i que fa no encara una setmana que estava de vacances a Chiang Mai, Chiang Rai i Chiang Saen, torno a tenir ganes de poder viatjar, veure coses noves, poder estar uns dies a la Xina, o al nord de Laos, o tornar a Hong Kong i Macau, qui sap.

També espero amb entusiasme que vinguin els meus pares que em van parir a visitar-me en poques setmanes. Quan hom arriba a aquesta ciutat, tot són nous colors, noves olors, cares mai vistes, sorolls inesperats, matisos i contrastos que ens fan sentir en un món nou difícil d'oblidar i alhora de copsar, se'ns obren tots els sentits per a viure i veure un munt d'experiències que no hem vist si no hem estat per aquests indrets del sudest asiàtic.

Auluropod Melanoleuca

Estic aquests dies al nord de Tailàndia de vacances. He estat a Chiang Rai, i ara porto un parell de dies a Chiang Mai. Ahir vaig ser atacat per un grup de monjos adolescents, a pedrades. Sé que costa de creure, a mi també em van sorprendre. En veure que apareixia jo (havien tirat les pedres sense veure que jo estava allà) van sortir corrent. Els monjos avui dia ja se sap, beuen coca-cola i escolten la Britney Spears, segurament.

He carregat de regalets (iupi!), entre ells un pijama de seda de la que caga la mona (ui no, com era allò?).

Avui he vist dos pandes al zoo, i un museu d'insectes força interessant. També he vist pingüins, a Tailàndia!, pobres. Abans d'entrar al pingüinari (es deu dir així?) m’els imaginava amb barba, fumant i amb una ampolla de whiski, com els turistes a Tailàndia, despotricant de la vida sense sentit que els toca viure sent pingus pingus de raça però transportats a un país on hi fa tanta calor. Al final no, ni barba de tres dies, ni fumant, simplement fent cabrioles com qualsevol pingüí o pingüina de la resta del planeta rodó (o casi).

Els reis em van portar el Kenjé sense haver-lo demanat, ens vam veure a Bangkok un parell de dies i demà al matí arriba també a apuntar-se a l'aventura del nord, Chiang Mai. Estarà a Tailàndia fins dissabte només, tot i que havia amenaçat d'estar-s’hi un parell de mesos. Envia records i remembrances.

En elefant, a Chiang Mai

Petonets des del fred nord tailandès (22 graus a primera hora del matí, tothom amb jaquetes i jerseis!)

Identes

Hi ha a la ciutat un restaurant que es diu No hands. Per si encara no s'entén pel nom, el lloc consta en que tens les mans ocupades amb la noia mentre ella et dona de menjar, en privats i tal. Què tal us sembla la idea? Una altra cosa poc exportable, diria.

De tornada al taxi amb el Cristian, la lectriu d'espanyol de la meva uni, em va dir que els altres 2 profes que hi ha fent classes amb ell, un canari iaio repelent i una tal quarentona Ana, són, tatxan... MISSIONERS!!! Sembla que són d'una secta anomenada Identes (una secta canària, es veu que sense relació amb l'Opus).

En fi, bon any que ja arriba, aquí en el segon dia de dol.

PD: La cara dolenta i tonta dels tais, és que sembla que els agrada fer bromes de mal gust tipus "vas a Phuket aquest cap de setmana?", m'ha costat més d'una bronca. Forma part de la filosofia de no tenir -o mostrar- lligams emocionals amb res que no sigui de l'immediat voltant.

Caricatura

Aquesta és la caricatura que m'ha fet una estudiant, la Meaw, fan del València CF.

Tinc aquests ullets?

Tsunami

Ara veig a les notícies que ha estat un desastre no només a Tailàndia sinó a països a la rodona fins a la Índia i Sri Lanka, on hi ha hagut morts sobretot degut als maremots. Suposo que les notícies d'allà us mantindran informats, sembla que ha estat el terratrèmol més fort en molts anys per aquests indrets.

Jo estic bé, no sabia res fins que heu trucat.

Clicar aquí per veure una animació del tsunami i sobre la foto de sota per veure-la ampliada.

Esfereidor

Una foto esfereidora dels efectes del tsunami que m'ha arribat per internet. Em sembla que no és a Tailàndia, però a ben segur és una imatge que es deu haver repetit en moltes costes.

Fotos dels meus alumnes

Els vaig fer escriure "my favourite website", una redacció que vaig encarregar mig improvisadament però que ha donat molts fruits i moltes sorpreses: porno, crítiques a profes (menys mal que estan en tailandès) i una web personal, d'un de 6è, de 17 anys. M'ha fet gràcia.

http://jayto.storythai.com

Phuket

Doncs han passat ben ràpides les vacances, però ben divertides. Hem estat uns dies a Phuket i després a Bangkok amb el David i el Jordi. Hem pogut visitar illes com Phi Phi, platges, bars i restaurants que quedaran en la nostra retina plena de matisos, contrastos i colors. Esperem tornar l'any vinent, a veure si podem arribar a กระบี่ (Krabí) d'excursió.

Clicar la foto per veure l'àlbum de les vacances

Tornat de Hong Kong i Macau

He de reconèixer que és una de les meves il·lusions anar a la Xina. El país en què hi viuen més persones al nostre planeta, un estat que concentra cultures mil·lenàries, una escriptura única, en fi, un lloc apassionant. Encara no sé si puc dir si he estat a la Xina o no, però. Hong Kong i Macau són part de la Xina, sí, però... allà en diuen "un país, dos sistemes", allò de les Regions Administratives Especials.

No és una cosa fàcil d'entendre; des de Macau, igual que des de Hong Kong, es veu la Xina, un país del que formen part, però amb el que tenen controls fronterers que de fet els separen. Parlen de la Xina com un altre país, de vegades, però es declaren xinesos, celebren com apròpia la diada nacional de la Xina, semblen contents amb aquest sistema. Això sí, tenen seleccions esportives pròpies i extensió a internet com a país; així jo també estaria content, suposo.

El primer que vaig arribar a veure va ser Macau. La impressió en arribar és que, mala sort, el teu avió té un accident i cau al mar. Però res d'això; Macau té l'aeroport al mig del mar, i no és gaire gran, així que s'ha d'aprofitar al màxim el seu reduït espai. Desde dins de l'avió, però, sembla que a poc a poc anem caient a l'aigua del mar del sud de la Xina. Un ensurt superable que precedeix l'entrada al país, on tot és escrit encara en portuguès i cantonès, el dialecte xinès que es parla aquí, ben diferent del nord. Recordo el primer dia de classe de xinès a l'EOI de Barcelona, una iaia que ens deia que era de Macau estava amb nosaltres esperant el professor, a primer de xinès; semblava de broma, però en arribar el professor, es van posar a parlar. Van estar enraonant uns segons fins que es van passar al castellà, ja que entre el cantonès de la dona i el mandarí del professor (el dialecte que s'ha triat com a estàndart) no es podien entendre gens. Tot i les tan diverses variants, l'idioma es diu xinès a tot arreu. No tenen ministres desconeixedors al damunt que els volen dividir l'idioma... Entre les visites que es poden fer per la petita ciutat de Macau un arriba a parcs plens de macauets i macauetes de totes les edats practicant Tai Qi Quan,un munt de "establecimientos de comidas e bebidas", que és com així es diuen formalment els restaurants, alguna que altra botigueta amb noms xinesos dels que porten al cap acudits fàcils, com la botiga Pou Sek, edificis d'estil colonial portuguès, casinos, hotels, temples, tot concentrat en un espai que ben bé es pot fer a peu. Hi ha moments que ens ve al cap Andorra, tot i que multiplicada per deu, per allò del tràfic lent i dolent i que la gent se saludi pel carrer. Vaig coincidir amb les celebracions de la diada nacional de la Xina, que van portar focs d'artifici espectaculars a la platja, amb nous models mai vistos, com les estrelles encerclades, que potser ja han arribat a la Mercè però que clar, m'he perdut.

Clica la foto a Macau per veure l'àlbum

L'endemà a correcuita cap a Hong Kong, en ferri. En menys d'una hora s'arriba a les costes del nou país, que no país, i el paisatge és realment espectacular. Centenars de gratacels amenaçants demostren com es poden posar oficines i vivendes per a set milions de persones en quatre pams de terra, un bon percentatge dels quals són menjats al mar amb temps i dics. És la gran jungla d'asfalt escampada en unes quantes illes i una part de península; el metro que ens porta d'illa a illa, les botigues que se't tiren al damunt, els pakis, africans i xinesos que et venen imitacions de rellotges, o trajos a mida, et donen flyers pel carrer, sobretot si et veuen europeu; moviment constant, empentes pel carrer semiinvoluntàries, la desorientació de la gent local quan veuen un mapa o demanes adreces... Un mar de vida extenuant, la veritat.

Vaig residir a un lloc anomenat Chung King Mansion. El lloc és enorme, com una ciutat, un edifici amb uns quants blocs, 16 pisos, plens d'africans, asiàtics, gent vinguda de totes les puntes del món que viu, ven i sobreviu aquí. El lloc no és fàcil de trobar, hi ha una misteriosa especialitat xinesa de no saber situar-se amb un mapa, ni donar instruccions, i a més pronunciar incorrectament un nom et pot dur a l'altra punta de la ciutat. Sort que sabia més o menys per on havia de caure l'edifici, però tot i així el lloc, al davant dels meus nassos, era ignorat per la gent a qui preguntava. Pagar poc per dormir em podia suposar ampliar les compres o poder triar millors restaurants que els normalets. Per a fer-se una idea de com és la vista d'impressionant, és bona idea pujar al mirador, The Peak. Abans d'arribar-hi ja he carregat de tonterietes, records, xorradetes de colors, amb motius xinesos, un mapa mundi en xinès, ja ho sé, no tinc remei, la tarjeta visa ja m'està cridant dient que està més prima que mai, i que només l'estimo pels diners, sí, ho sento, la vida és així. Un cop tornem abaix a la ciutat, si és cap de setmana veurem tirades per terra fent pícnics milers de dones -filipines-, les minyones dels rics de Hong Kong, que n'hi ha molts, i que tenen festa totes els dissabtes. Com que hi estava uns dies, em va donar temps de conèixer un guia local, i vaig poder fer unes quantes visites a la sauna local per a gent grassoneta -sí, aquí també ha arribat l'especialització fins a les saunes-.

Allí hi vaig conéixer un altre noi que em va semblar entendre que era monjo, i és que l'anglès de molta gent és força limitat, no passa com a Singapur, aquí molta gent sap només cantonès i prou. Va ser una experiència curiosa sentir buidar-se amb la versió xinesa d'Uptown Girl de fons... Així, vaig tenir la companyia del noi, el Lun, per a sopar navalles i cloïsses a un dels mercats nocturns, on una noia de Sri Lanka es va apuntar a explicar-nos les seves aventures viatjant per Àsia. Finalment, apart de les visites al consolat tailandès, raó principal del viatge, em va donar temps de fer una excursió al sud de la illa de Hong Kong, a un lloc anomenat Stanley, sense res especial més que més paradetes, més compres, més guiris, blancs rics amb súpercotxes i súpercases, alguna platgeta per a passejar. Ah, els famosos dim-sum els vaig poder tastar, molt bons, tot i que només es poden trobar fins a l'hora de dinar, es veu que és una cosa només de matins o esmorzar. Temps per tot.

Fotos de les vacances abans d'haver-les fetes

Novetat supermundial. Per primer cop, el resum de les vacances abans de fer-les...

Fotos vacances Hong Kong i Macau

Marxo divendres! Bon viatge!

Visita de l'Orkun

Ha estat uns dies a casa l'Orkun, un estudiant de Dilmer que ha fet un stage a Lampang, al nord de Tailàndia.

Una de les fotos fetes per l'Orkun. Si la cliques et durà a la resta

Una pagoda, dues pagodes, tres pagodes

Són moltres les coses que no deixen de sorprendre al que arriba a viure aquí d'una cultura llunyana. Inevitablement hi ha un intercanvi de mirades, de la gent cap a mi, de mi cap a la gent, i és que les nostres cares són diferents, i ens hem d'acostumar. Per a mi serà més fàcil, jo tinc l’avantatge de veure les seves cares a diari, així que és una qüestió de temps. Per a ells, la meva cara serà nova cada dia. Em sento com els esquerrans quan fèiem esgrima; per a un esquerrà, enfrontar-se a un dretà és el pa de cada dia, mentre que per un dretà, l'esquerrà és la inesperada sorpresa que et deixa descobert i et fa perdre incomprensiblement. Des del meu nou pis -o habitació, encara no sé ben bé com dir-li- veig unes pistes de tennis que pertanyen a la universitat on treballo, Ramkhamhaeng, ben llarg com es pot veure.

Per això mateix, per la llargària dels noms, és costum aquí tenir un motiu, un sobrenom curt, que posa un amic de la família o un monjo. Això em facilita molt les coses a classe, tot i que són nombrosos els noms que trien amb poc coneixement, o poca gràcia. Així, tinc un noi que es diu Rose, un altre que es diu Gay, i un no parar de noms curiosos com Bomb, First, M, Poo, Bee... Solen riure quan dic els seus noms, encara no he agafat la corda als tons, imagino que en poc temps seré capaç de pronunciar millor les coses, i és que si dius el to que no toca estàs dient una altra paraula. Però ja en pocs dies he notat que em tenen un respecte al que no em tenien acostumat els nens colomins que vaig tenir fa anys. Així, quan entro a classe un alumne ordena tothom posar-se dempeus i donar bon dia al professor. A l'acabar la classe un altre cop fan el mateix, aquest cop per donar les gràcies. Als grans els tinc prohibit fer-ho, ja els he dit que són ja grandets per aquestes coses, però als petits ja els convé acostumar-se a la disciplina, una cosa de la qual no van curts en aquestes terres i aigües.

La universitat és la més gran del món, o així s'anuncien. I es veu que és veritat. Jo estic a un campus prou gran, amb edificis que van de kindergarten a universitaris i doctorants. Diuen que estudien en aquesta universitat, incloent campus en altres ciutats, 750 mil estudiants. Tres quarts de milió. Per allà on vagis trobaràs estudiants d'aquí: el noi que em va instal·lar l'ordinador, el cambrer del bar Ichub, la filla de la botiguera de souvenirs del tercer pis del centre comercial The Mall...

Monjos a China Town

En total dec tenir uns 400 alumnes, de dos nivells, ESO 1 i 6. Una parella de bessones i una de bessons, de moment. Moltes cares fosques, algunes cares blanquetes, però sempre asiàtics. Tot i que entre ells fan molta diferència per la pell: la pell fosca és sinònim de pobresa, de poc atractiu, de poca intel·ligència, i la pell blanca és sinònim de bellesa, en fi, de tot elcontrari. Els tais són en general foscos de pell, però una gran part de la població es va barrejar amb xinesos de Yunnan el segle passat, fins a arribar a superar en número a Bangkok als tais, així que molta gent és blanqueta de pell, i té faccions que es diferencien dels tais. També solen ser xinesos de descendència els més rics, els comerciants, les models, actrius... Un pot anar a la platja i veure com abunden els parasols, les mànigues llargues, la gent banyant-se vestida, pantaló llarg i camisa, i com homes i dones -i trans, és clar-, tendeixen a utilitzar cosmètics que emblanqueixen la pell, tot sigui per tenir una millor aparença. El món al'inrevés, ben bé.

De tant en tant es veu gent amb màscares per a defugir les intenses olors que flairegen la ciutat. Jo mateixen en sóc un cas. A voltes, agafar la barca per anar al centre pot acabar amb l'estómac més resistent. I és que quan mireu l'aigua del canal, difícilment la veureu; al seu lloc, una massa entre líquida i viscosa, amb una intensa farum, tan intensa que... miro les cares de les noies que van vestides impecablement, arreglades, perfumades, fines... com hopoden aguantar? A les seves cares s'hi pot observar la resistència a la que han estat obligades a tenir. Volia dir dignitat, però no crec que sigui això, el dia a dia les ha fet acostumar-se a una pudor, combinada amb la desagradable experiència que de tant en tant ocorre, que l'aigua del canal esquitxi a l'interior de la barqueta. Aleshores un es pot adonar que el material sobre el qual naveguem és un parent molt llunyà del líquid de la vida, l'aigua. Un parell de gotes esquitxades a la camisa poden ser responsables de que la camisa no vegi més la llum del dia. I és que les olors són presents constantment, olors a espècies, a menjar, a beguda, tots els recons tenen la seva olor, pudenta o agradable, però sempre present.

El Sergi i la Mo han estat les primeres visites que he tingut; tot i que ens vam veure una horeta, em va fer il·lusió recordar que Barcelona segueix existint, i poder parlar una mica de català amb ells. Estaran de vacances pel sud del país, del qual he sentit meravelles, a veure què expliquen. Jo de moment segueixo lligat a la vida de l'escola, aquí les vacances arriben a l'octubre.

5 hores, no 6, de diferència

Sembla que de cop i volta el meu temps a Turquia va acabar. Unes vacances per la costa egea, la Capadòcia i Ankara, on vaig poder tornar a veure la Poroma i elKenje, em van permetre veure per fi algunes de les belleses naturals que conté aquest país. Potser una mica massa de pressa, fent nit sempre en un ciutat nova, però és que tenia ganes de tornar a casa, a Istanbul, i viatjar fent quilòmetres, ja se sap, cansa.

Clicar per veure les fotos del viatge

Així que un cop de tornada a Istanbul em quedava només veure d'aprop la lluita turca, el Kırkpınar, a Edirne, la ciutat gitana que alberga aquesta competició cada any a finals de juny, antiga Adrianòpolis, on va ser assassinat Roger de Flor. La resta, fer maletes i tornar a Barcelona a passar una setmana ràpida de traspàs, casi sense desfer les maletes per fer cap a Bangkok. I així, aquí em trobo, a Bangkok. La feina l'havia trobada per internet, com no. Les condicions semblen bones, el país és una meravella, el menjar es una orgia contínua, en fi, molts atractius per venir a conèixer més d'aprop l'antic Siam, pronunciat "saiem".

Els primers dies van transcórrer fora de la capital. La universitat va preparar un seminari al que el Marlon, el professor que em oferir i donar la feina, em va aconsellar anar. El seminari es va fer a Rayong, a la costa est. Així van passar els primers dies. Fins que ahir, per fi, van començar les classes. Finalment estic treballant a secundària, amb nens i nenes d’entre 12 i 18 anys. Com que ja és una experiència que conec, poques coses puc dir, que tendeixen a xerrar molt però que semblen encuriosits de tenir un professor farang (estranger). Tinc dos nivells, així que repeteixo les dues classes setmanals 4 i 7 cops respectivament. Diu l'Eric, un noruec que treballa amb mi, que és com ser un cantant que repeteix el seu concert, i que al final saps quan han de riure, quan diran això o allò altre, en fi, imagino que també ho aniré veient per mi mateix.

De la ciutat es poden dir moltes coses. Tot són sensacions noves per a una ànima vinguda d'occident. Les aglomeracions de gent, gent per tot arreu, és potser el que primer sorprèn. A més, un s'ha d'acostumar els primers dies a veure cares asiàtiques, tot i que no exclusivament, ja que es veuen molts blancs, no només turistes sinó gent que viu aquí, australians, americans i algun europeu. Indis, àrabs i altres asiàtics completen el ventall de cares que es veuen al carrer o als centres comercials, tot i que, és clar, la gran majoria són tais, en un 99%. D'ells, més de la meitat tenen algun avi o àvia xinès/a, del sud de la Xina, generalment de la província de Yunnan. De fet solen ser considerats com a gent de més bellesa per la seva pell més clara. Aquí la pell fosca es antònim de bellesa. Per això els blancs tenen categoria superior, no només per ser de països rics sinó per ser més bells que la resta de manera natural. Es fa difícil explicar-los que a nosaltres ens agrada posar-nos morenos, aquí la gent es banya vestida per defugir el sol i que se’ls enfosquegi la pell.

Escric des de la classe dels petits, que he vingut a visitar, ja que em venia de pas de la infermeria, on he hagut d'anar a que em receptin antibiòtics per la doble otitis que porto avui. I és que els aires condicionats aquí son una bogeria, els canvis de temperatura són sobtats i tremends, des de les botigues a les classes a les que he de treballar. Imagino que m’acostumaré, però així d'entrada m'ha acabat tombant.

Nens i durians

Doncs aquí estic recent tornat d'un estage amb els professors de primària a la costa, prop de Cambotja.

Clicar la foto per veure l'àlbum de Rayong

Dilluns començo a treballar, finalment a l'edifici desecundària. De fet em sembla que millor estar amb colomins més grandets que amb nens petits, ja veurem com van i si em tiren tomàquets a classe. Ui no, que aquí tiren pinyes i durians*!

*duriang - fruita pudenta, però ben bona! Quan la menges et provoca calor interna instantània. Clica'l per descobrir-ne més coses.

Arribat sa i estalvi

Ja he arribat a Bangkok.

Les bones notícies són que la setmana que ve no treballem, ja que hi ha unes conferències sobre la sida a la ciutat, i es veu que la circulació serà mes caòtica del que és normal. Estic gaudint del paradís del menjar i begudes que és aquest país, a veure si la resta també acompanya, és a dir la feina i la relació amb la gent.

Visita familiar a Istanbul

Espero que el viatge hagi anat ràpid i sense problemes. Estic content que ho hagueu passat bé, d'això es tractava, i de que hagueu pogut carregar de trastos del nen, i altres que no són del nen.

Com a extra, que me n'he enrecordat, he mirat la web del Gran Bazar. Que mengeu de bon gust tots els dolços, i que saludeu tothom de part meva.

Molts petons! He estat molt content d'haver-vos vist!

Mapa d'Istanbul

Aquí teniu un bon mapa d'Istanbul que no he pogut impimir. L'aigua que veieu al mig és el Bòsfor, que separa la part asiàtica -a la dreta- de l'europea -sí, a l'esquerra! Jo estic a la part esquerra. Hi podeu veure un petit braç de mar que entra, petit al mapa, clar. Si cliqueu just al braç de mar aquest obrirà ampliat amb els noms dels barris. El meu és Beyoğlu. El barri turíistic és just a sota, creuat al braç o Banya d'or que li diuen els turistes, on estan les mesquites i mercats, Sultanahmet i tot això. El meu és prop de Galata, que no surt al mapa. Si us fixeu hi ha unes línies que creuen el braç, són els ponts, tres en total. Casa meva és just creuat el segon pont, que podeu clicar per ampliar si voleu saber amb més detall on estic vivint. Heu de clicar dos cops i al final obre el mapa amb els noms dels carrers. Veureu que li diu Haliç al braç de mar, és el nom en turc. Hi ha banderetes que assenyales els consolats. Si veieu la britànica, o la croata, la cliqueu i obrirà el mapa al meu carrer mateix, Tepebaşı. A la dreta hi podreu veure un carrer que porta un tramvia marcat, és Istiklâl, la Rambla local.

Tornat de Bangkok

Estic ja tornat de Tailàndia a Istanbul, un parell de dies abans del previst per culpa dels inútils d'Uzbekistan Airlines. Com estava previst, vaig tenir entrevistes i tal i pasqual, i sembla que està tot llest per començar al juliol. Sobre Bangkok, doncs la llengua que tenen es el tailandès, tot i que prop del 80%! a la ciutat són originaris de la Xina i ètnicament xinesos, però que parlen tai. Curiós, ho he sabut aquestes vacances, no ho sabia. També que està de moda en tailandès entre els joves fer ceceo, com els zevillanos. Més curiós encara.

L'àlbum del viatge, clicant la foto

A Bangkok de nou

Doncs aquí estic ja, com si estés instal·lat, a la possible futura escola on treballaré a partir de l'estiu. Es tracta d'una escola-universitat que té com a programa experimental un parell de grups de primària que estudien un 80% en anglès i la resta en tailandès i xinès. Sembla que les condicions que ofereixen estan prou bé. Tant com per no fer-me dubtar gaire i atrevir-me a iniciar una aventura amb infants -espero que siguin millors que els meu estimats colomins de seimar- que qui sap quan durarà. No sembla gaire dificil, està bé de condicions, i per fi em podré veure treballant a aquest continent que cada dia que passa forma més i més part de mi. Bangkok és a més un paradís per anar de compres, per venir-se de vacances, pel menjar, per la gent, només té l'inconvenient de les fortes olors a espècies, i un clima que no perdona, i baixa només un mes l'any fins als 17 graus, quan diuen aquí que les dones riques treuen els abrics de pell, pelades de fred...

Poc més puc explicar, en uns minuts tindré la segona entrevista, però ja m'han dit que el fet de ser blanc -ah, sóc blanc?- és un gran plus per a treballar en un país on ser blanc és una gran consideració i una benedicció. Paraules textuals de gent d'aquí; nosaltres anem corrent a la platja a posar-nos morenos, aquí s'amaguen del sol i es compren cosmètics emblanquidors... Com que he vingut amb una bossa no gaire gran i al final em quedo menys dies dels esperats (els d'Uzbekistan Airlines han cancel·lat el meu vol i he de tornar dos dies abans) no puc assegurar que tingui regalets per vosaltres, però per qui no tingui por de viatjar moltes hores en avio i pugui reunir uns calerons, espero rebre totes les visites que s'animin a venir-se a partir de juliol a Bangkok i rodalies.

Mil petons des de la terra del somriure!

Venen els avis!

Hola avis,

Ja us queden pocs dies per arribar. Com que ja imaginava que no tenieu gaire plans a priori, he estat mirant possibles excursionetes, tot i que només visitant les 4 coses típiques se’ns passarà ja la setmana. Aquí és millor venir en plan relax i no intentar veure-ho tot, és impossible. Els pares del Güner us conviden a dinar un dia, el pare parla alemany i com que em van convidar a la matança de la vaca doncs ja em van dir que quan vinguessiu que us volien conèixer. Pot ser una experiència, tot i que si us fa pal ja li dono llargues. No s'us acudi però, amb un somriure ben gran, regalar-los un tros de pernil i uns xoricets de benvinguda, ja sabeu allò del jalufo entre els musulmans.

La Madina de Kazakstan és aquí aquests dies també.

Jo, tot i estar treballant encara, no tinc una agenda d'aquelles que provoquen estress ni molt menys, així que espero estar bastant amb vosaltres. Estareu a la part maca del centre, a la Rambla d'aquí, Istiklâl. El temps de moment acompanya però fins que no sereu aquí mai se sap, canvia bastant d'un dia per l'altre. En quant a coses per portar-me, una mica de pernil segur que no fa mal a ningú, i pensant que potser faig alguna festa abans de marxar així ja tinc la quota de porc per picar.

Els avis vindran a Istanbul

Hola Avis!

en quant a la vostra visita aquí, doncs jo tornaré deTailàndia el 18 d'abril més o menys, estic mirant quin vol em convé més. A partir de l'endemà mateix ja podeu venir quan us vingui de gust. Maig ja és molt diferent de l'hivern, evidentment, i és un moment perfecte per venir, quan tot està florit i encara no fa la calor de vegades agobiant que arriba a fer al juliol o agost. Com que imagino que voldreu estar en millor condicions que a casa meva (per allò dels 6 pisos sense ascensor), ja buscaré com es diuen els hotels que tinc aquí al costat a veure si el Ferran us hi pot col·locar en algun d'ells. Són decents, la majoria.També us pot agradar estar a la zona de Sultanahmet, que és on hi ha la majoria de coses que visiten els turistes, com les mesquites grans, Santa Sofia o el mercat cobert i el d'espècies. En fi, ja m'orientareu de dates, vosaltres que teniu flexibilitat. No he visitat res més esperant que hauré d'acompanyar gent que vingui, tot i que de moment no ha vingut encara ningú, però val la pena passar uns dies a veure aquesta ciutat de contrastos i sorpreses, i molt més barata que Barcelona. Segurament aquest dissabte començo a treballar a un altre lloc, la Universitat Tècnica. Paguen molt bé, tot i que són només 4 hores, però em deixarà més tranquil en la qüestió de feina i de tants gastos amb pocs ingressos. A l'altra escola que estic em van proposar fer classes de rus; la professora de rus, que és kazaka per cert, li va dir a un professor que parlo molt bé rus, millor que un ucraïnès!!! Llàstima que no paguen gaire bé, però pot ser una opció, aquí molta gent té relacions comercials amb russos i estudien el ruski. De política, el papo que es queixa tant, no defensaré els polítics a capa i espasa perquè molts cops no tenen defensa possible; però sí que per ser més feliç vull viure en un país lliure i independent, per això no tinc més remei que sistemàticament votar partits que proposin aquest canvi d'entrada. Un cop siguem independents ja es veurà quina política cal a cada moment, però de moment és una urgència, així que tota la solidaritat i un xec en blanc per ERC, tot i que aquest cop tampoc podré votar. ETA continuarà amb qui se la mereix, a Catalunya no crec que ens mereixéssim cap bomba, a sobre d'estar aguantant com ells. Piuet dixit.

He seguit de lluny la petita tromba del penalti del Real Madrit, que no he vist, però ho vaig sentir per la ràdio, un penal que no era, en turc, i em va fer riure molt; està clar que hi ha coses que no canviaran mai. Com que el Barça està encara de mitja merda, no ens ve d'aquí, prou patiments tenim per a arribar a posicions uefenques o de lliga de xampinyons amb patatetes, i imagino que com sempre deuen estar negant l'evidència, etc. etc. etc.

Per cert que ahir estava aquí jugant el Barça de bàsquet, vaig llegir, suposo que avui deuen estar de visita per les mesquites; més tard miraré què han fet, imagino que guanyar, que aquests sí que són campions del continent que aquí acaba, o comença. En qüestions de pes, que demana l'àvia Helena, doncs he començat un règim -no massa estricte- i a fer exercici a casa, i procuro menjar menys, que va ser la meva resolució d'any nou, menjar amb moderació, una cosa que m'és difícil de complir, com bé sabeu els responsables de la meva presència en aquest planeta habitat, vosaltres. Però com que no tinc balança no sé si funciona o no, però és igual, mai està de més fer exercici regular i menjar menys, no falla que sic ontinuo temps així aniré perdent pes, el temps i la constància diran, imagino. I de moment no corro perill d'anèmies ni anorèxies, em sembla que està clar.

La propera Sombra està ja a punt, em queden poques pàgines, unes 20. La web de l'Avi la mirava tanta gent? No fèiem trampa amb el número de visites? Potser podràs pensar en refer-la ni que sigui per saber qui realment està interessat, així poder enviar les traduccions als fans de debò sense que ho hagi de saber cap Perry Mason o McDonald's amenaçant. Bé avis, molts petons i abraçades, jo també us estimo-molt- i us trobo a faltar -una mica-.

El vostre petit ogino.

Plans de feina

Continuo en aquesta ciutat tan llunyana i alhora tan propera; torno a tenir un grup a l'escola on estudio, tot i que ara potser estudiaré a una universitat, on em surt més barat. A una altra uni on havia de començar, al final es va quedar tot en res per culpa de no tenir papers, que m'estan fent a la Berlitz, on no em donen classes però al menys em fan contracte. Els meus plans s'enfoquen en un futur en poder fer classes de català en una universitat, així que hauré de fer el nivell D de català, prèviament havent estudiat per aprovar-lo (el vaig suspendre fa anys). Què més... Ah sí, estic mirant ja vols, potser faig una escapada a Tailàndia un altre cop, hi ha una possibilitat de feina en una uni fent classes d'anglès i organitzant el currículum d'estudis europeus, una cosa que fa un temps vaig veure per internet i que sembla que podria fer-se realitat.

Ja he reprès la traducció de la Estrella de Delhi, aquest cop ja amb els guions per introduir diàlegs enlloc de les cometes, com vol l'Antonio. Aniré fent, però les dues primeres les vaig fer fulminantment perquè estava vivint a l'hotel i no tenia què fer fins que no vaig trobar pis. De tota manera espero avançar ràpid, aquesta setmana tornen les nevades i ja han anunciat que per evitar el caos, dijous i divendres les escoles no obriran. Imagino que seran dies de quedar-se a caseta menjant sopetes calentes i aprofitant per fer traduccions. Espero que quan faci millor temps podreu venir de turisme, tot i que si espereu gaire potser us tocarà anar a Bangkok, allà són unes quantes hores més. Ja imagino algunes cares d'alegria si acabo vivint allà, on el turisme sexual atrau tanta gent. Marranos!

Rumiant feines

Estic intentant mirar si pel curs que ve em puc colar a algun lloc a fer classes de català. Tot i que està difícil, podria ser una molt bona feina de futur, sobretot si pogués aconseguir que em paguessin els del Llull com a lector. Per això, hauré de treure'm primer el títol D de català, que fa anys vaig sospendre. Va ser la Natàlia qui em va dir que mirés si ho podia fer, ella porta 3 anys a Sant Petersburg amb condicions semblants a les que tenia jo a Almatí. Ja veurem. Sinó, estic com sempre mirant altres coses, ja que venir aquí va ser més un desig personal tipus caprici que una realitat professional. A Ankara sé que estan buscant desesperadament professors d'espanyol, i a més hi conec gent d'Almatí que ara estan allà. Bé, espero que tot continuï bé a la família, si vau fer fotos a Andalusia (Endülüs, en turc) i com estan les patufetes, que no m'escriuen perquè no en saben.

Kurban Bayram

Com que comença d'hora, m'he quedat a dormir a casa del Güner. El seu pare ja ha dit que si volem anar a la mesquita haurem de matinar bastant, a les cinc, o que ens podem afegir a les nou al sacrifici. El mateix dia que a la Meca moren 224 persones en un allau humà, milions de musulmans i musulmanes a tot el món celebren la festa del sacrifici. Avui milers, potser milions de vedells i cabrits seran sacrificats en un ritual que rememora la fidelitat d'Abraham (Ibrahim per l'Islam) amb deu. Diu que quan es disposava a sacrificar el seu propi fill per petició divina, el ganivet no va funcionar per intervenció de deu, que finalment li va dir que podia sacrificar un be enlloc del seu fill.

El Güner diu que pels nens és psicològicament dolent fer-los veure tanta sang i els animals convertits en carn per a posar-los dins de la paella. Si que és una sensació forta veure com obren el coll d'un animal amb un ganivet, la semblança amb el coll d'una persona és massa gran i la dessagnació resulta en un toll de sang capaç de posar estómacs poc o molt sensibles. El pare del Güner em demana que el moment del sacrifici no tiri fotografies, la veritat no em ve de gust omplir la càmera amb imatges de sang i li dic que no hi ha problema. A cada cantonada avui es veuen grups de gent sacrificant els animals, i avui s'han improvisat uns escorxadors que atrauen les mirades dels nombrosos curiosos, homes en gran majoria, que veuen les riuades de sang i les lluites dels homes que s'encarreguen de matar les bésties, amb e tancada. Clar que a un li venen al cap moltes reflexions, com la de recordar que nosaltres sí que som bèsties, que som qui matem altres animals per menjar, com quan necessitàvem fer-ho com a mode de supervivència. I veure aquesta cerimònia a un li recorda que cada cop que veu al plat qualsevol tipus de carn, al darrere hi ha hagut un animal que ha hagut de ser escorxat, o assassinat. Són aquelles contradiccions que omplen la nostra vida tant sovint, així que és un bon exercici el tornar a ser conscient de tant en tant què hi ha al darrere d'aquell tros de carn que tenim al plat abans de menjar-lo. Avui és també un dia en què molta gent decideix no menjar mai més carn, també, tot i que no surten a les estadístiques encara. Mentre posen el cap del brau al meu costat sobre una bossa de plàstic, algú em fa mirar amb insistència que el brau porta un senyal de control mèdic a l'orella, i veig que l'animal ja té els ulls tancats i ja no diu ni mu. Quan he vist el moment just del sacrifici he hagut de seure per por de caure amb la visió de la sang i de la impressió, i observava l'home encarregat de perpetrar el tall i la seva parsimònia en escoltar les oracions que repetien la grandesa de deu, "allah uehber..." prova que no era el primer ni el segon cop que escardava un coll, d'animal, amb un ganivet esmolat.

Clicant sobre la foto us durà a la resta de fotos del Kurban Bayram.

Tot forma part del primer dia de festa d'un total de tres, on la gent menjarà, visitarà els parents, es tornarà a veure, o aprofitarà i s'escaparà de la família unes hores, o no farà res, clar. Les noies avui porten mocadors al cap, no sé si és que estic en un barri més creient o que avui és festa, però en veig més que de costum. És una d'aquelles coses que forma part de la tradició, de la contradicció, i també una cosa que en les noves generacions canvia radicalment, i sembla que passa a millor vida. Com els cristians, la religió passa a formar part del nom de les festes que se celebren, però amb menys i menys sentit religiós i significació. No és la imatge amb la que havia arribat aquí, l'Islam segueix satanitzat a occident i un no pot evitar arribar amb idees equivocades, fruit del desconeixement, però cada dia que passa me n'adono que som molt més semblants del que ens pensem, i que pensar que realment es viu la religió pot ser tan fals com pensar que tot aquell que ha anat algun cop a missa del gall és un radical cristià. Penso també en tants futbolistes que se signen o que porten alguna creu al coll. Forma part tot de símbols que poc més que símbols són, som conscients que la religió ja no forma part de la nostra vida sinó de la nostra tradició. Clar que algun creient deu quedar, sempre hi ha qui arriba tard o vol aferrar-se cegament a creure en un deu que ja sabem que és només una invenció que hem necessitat per suportar la idea que no sabem moltes coses del món on vivim. I aquí passa el mateix, sempre hi ha extrems, i encara pot ser normal veure alguna noia tapada de cap a peus de tant en tant. La lluita per superar la religió, però, està difícil, ja que en números em comenta molta gent que la qüestió esta en un 3 contra 7. Tres no religiosos contra set que sí que creuen i practiquen amb intensitats diferents. Jo a Catalunya tinc la sensació que els no religiosos i els no creients ja superem de fa temps als creients, i va en augment, una de les poques coses que em reconforta, cada dia que passa ens acostem més a deixar de dependre socialment d'una estructura que ha fet tant de mal a tants col.lectius, i a la que potser només se li pot agrair alguna cosa a nivell cultural, però que com que no ha sabut canviar amb el temps, ha perdut tantes i tantes ànimes i adhesions.

A la nit he anat al Tek Yön, sentit únic; avui era ple de gent vinguda de fora d'Istanbul, era ple com un ou. Moltes cares conegudes i noves, es nota que serà una setmana mogudeta. Això sí, només obren les botigues de menjar, bars i restaurants, la resta de botigues descansen tres dies o tota la setmana. Em fixo que de fet totes les religions busquen excuses per a fer una cosa ben humana, que és descansar de tant en tant. Els nadals, que tanta gent odia, s'han de prendre com el que són, una d'aquestes temporades que -sigui amb l'excusa que sigui, en aquest cas religiosa- mereixem tenir una pausa de la vida que fem sense parar durant hores i dies. Jo aquest any em vaig adonar que ja he superat l'odi al nadal, que també em va durar anys, i per fi he aconseguit saber-lo gaudir com simplement unes dates de descans. Tot lliure de significació religiosa, puc sentir que ja no sóc cap bitxo rar per ignorar aquest sentit religiós, sinó que per fi estic en majoria, i ja poca gent es planteja que va néixer cap nadó ros i blanquet, la immigració ja ens fa veure tot això com una cosa quasi de mal gust. Me'n vaig adonar quan sentia a alguna persona allò tan repetit de l'odi al nadal i la hipocresia que representa. Vaig pensar que ja ningú espera fraternitat ni especials bons sentiments en aquelles dates, sinó que tot continua igual, però fa més fred. Heus.

Fred d'hivern

Aquí el fred ha afluixat una mica, va ser una bogeria de 3 o 4 dies. Com em tenen ordenat, em posaré la bufanda, no fos que agafés fred.

El meu carrer, nevat. Clicant-lo podràs veure més fotos.

També em poso la calça de la moto, que va bé pel coll. El cap de setmana comencen les festes de Kurban Bayram, festes del sacrifici, i aniré a veure com maten un be (xai). Després, a mitjans de febrer potser començaré classes a una universitat a la part asiàtica, aquesta setmana tinc una entrevista. No sé si us vaig comentar que em van oferir anar a Ankara, però vaig rebutjar l'oferta i vaig dir que potser després d'estiu hi vaig, no vaig voler donar un no del tot, mai se sap, però de moment vaig dir que no em podia traslladar a una altra ciutat, que estic recent arribat a aquesta. En el futur ho podré pensar, però. A una altra uni he preguntat si es podrien fer classes de català, i m'han dit que es podrien fer com a intercanvi, és a dir, que a una uni catalana s'hi muntessin classes de turc, aquí se'n farien de català. Intentaré esbrinar si alguna universitat catalana em podria ajudar, he sentit que a Alacant hi ha algú fent turc, clar que l'asnarín ja corre per separar el valensiano del catalino oficialment, així que un cop més ens hade tocar la pera el xarlot de poca monta. Oh tempora, oh mores! Fins quan continuaran existint els fatxes? Sempre els haurem d'estar aguantant? Per què no marxen tots a Mart? Clar que en un món sense dolents no existirien personatges com... la Sombra!

Constantinoplades

Va ser una gran sorpresa reprendre el contacte amb antigues companyes d'estudi de rus. Internet va ser el mitjà que ens va permetre retrobar-nos en la distància. Així, el correu de la Natàlia m'anunciava que en uns dies estaria aquí a Istanbul de vacances. Ahir ja em va trucar des de Sultanahmet, el barri de les mesquites monumentals, de Santa Sofia, que tants canvis de confessió i aspecte ha hagut de veure al seu interior, i de l'impressionant Palau de Topkapı, residència dels sultans, dels seus harems i del seu poder imperial. És un lloc actualment esquitxat d'hotels, hostals i residències, i en una d'elles està la Natàlia, que acaba d'arribar:

- Ens veiem demà a la tarda, així.

- Recorda que aquesta nit cauen les temperatures en picat, demà ja pots estar ben preparada, han dit quela màxima serà de dos graus sota zero.

En la curta conversa telefònica em va dir que no havia agafat gaire roba d'abric. I és que tot i que l'hivern també existeix a Istanbul, quan algú ve de Sant Petersburg, qualsevol altra ciutat del sud no pot semblar freda de cap manera. La Natàlia està fent de lectora de català a la Universitat de Llengües i Estudis Orientals a la ciutat de les "bielie notxi", les nits blanques que tanta gent atrauen fins aquesta ciutat russa. En qüestions de fred està acostumada, doncs, i per la inesperada neu istanbulenca està avisada, amb la confirmació l'endemà al matí de veure com començava a nevar. Els vents ja anunciaven que acabaríem coberts de neu. Que ens marxés la llum a classe de turc era una amenaça que temia la professora més que res perquè significaria quedar-nos sense calefacció. Dit i fet. Mig a les fosques vam continuar fins la una; la llum havia marxat a tot el centre, i el temporal creixia i era ja virulent per moments. Evidentment, quan marxa la llum no se sap mai quan tornarà. Un, que ja fa anys que no s'encomana ni a sants, ni a éssers superiors ni a cantants pop d'èxit del moment, només es resigna i acaba assegut al bar de sempre, aquest cop sense treure'm la caçadora ni la calça del coll. Amb llum d'espelmes i el te que mai no ens abandona, anem veient com passen les hores, com la neu va escalant dit a dit des de terra, i com va tenyint de blanc els testos, les escales i el trípode amb el menú, que ja no es pot llegir, només pel cantó que li bufa el ventde cara. Un vent que frega el poder ser descrit com a huracanat, i que sembla que no ens vol deixar. La llum torna un parell de cops, que els turcs que fins ara conversaven en família aprofiten per anar corrent a connectar-se als ordinadors. Al tornar a marxar iq uedar-nos a les fosques fins qui sap quan, no hi ha temps a perdre, la conversa en comú torna a ser el passatemps preferit. Algú, amb una mica de vergonya, em demana si a Europa "us passen aquestes coses". Em ve al cap que no fa gaire quasi tota Itàlia es va quedar sense electricitat, i a la vall d'Aran els va passar tres quarts del mateix. El cas italià sembla més espectacular d'explicar, però ell sol es convenç que és una excepció i no una cosa normal, com aquí.Tot i que no hi ha llum, la neu que ja ha cobert per complert tot el que està a la vista no ens deixa del tot a les fosques. Arriba l'hora de trobar-me amb la Natàlia, així que toca sortir al carrer, xop i empastifat, amb un vent que ara no deixa casi obrir els ulls. Les petites partícules de neu amb el vent es converteixen en agulles que sembla que arribin a tots els racons de la cara. Amb una temperatura de només cinc graus sota zero, la temperatura de confort, o de sensació com diuen en turc, ha arribat a ser devint-i-sis graus sota zero! Les incomoditats han continuat ara amb la Natàlia, que ha arribat abans que jo a la cadena de botifarres aixafades americanes a la que hem quedat. I és que és sempre més fàcil quedar a un lloc així amb un turista. També s'apunta el Recep, que ha començat a estudiar català i tot i no entendre res diu estar encantat de poder sentir aquest idioma i que no ens amoïnem per ell, que escoltant ja s'ho passa bé i va pescant alguna que altra paraula. Per camí al restaurant no podem parlar gaire, es fa incòmode fins i tot parlar, i un no pot ni obrir els ulls. La gent va caminant per Istiklâl, la Rambla d'aquesta ciutat, d'esquenes al vent, que es fa insuportable suportar de cara.

Amb la Natàlia i un amic seu koreà, passant fred al Cafe In

El carrer és ja a les fosques, només alguna bateria manté algun llum encès, així que acabem sopant a l'Otantik amb llum d'espelmes i una bombona de gas.Tot i no haver-nos vist en uns set anys, descobrim que l'haver viscut en països de la URSS ens fa haver viscut moltes coses en comú, i que hem tingut impressions i experiències semblants. En acabar el sopar, acabem per deixar estar la idea de fer un últim te a algun altre lloc, ja que a tot arreu han optat per tancar el servei, i només el vent huracanat i la tempesta de neu omplen ara els carrers. El caos és el que domina: ampolles per terra, sorolls de finestres copejant, papers volant, tot dona una sensació de perill de que et caiguin coses o balcons al damunt. També nosaltres ens donem per vençuts, la mare natura acaba tenint més força que nosaltres, així que la última aventura acaba sent la de trobar algun mitjà de transport perquè la Natàlia pugui tornar al seu hotel. Els carrers són buits com no es veuen mai en aquesta ciutat. Realment les dimensions de la nevada no han estat vistes abans a Istanbul. Els pocs cotxes que circulen ho fan a velocitat lenta, amb cadenes i només de baixada pel carrer principal al que hem arribat. De pujada sembla que ningú no gosa arriscar-se. Intentem aturar els pocs cotxes que ens passen pel costat sense gaire èxit. Al final, enmig de la tempesta incessant i de gent que apareixia a peu no se sap ben bé amb quina destinació, un taxi que aconseguim aturar s'ofereix a arribar fins a Sultanahmet per dur de tornada la Natàlia. Aquest matí la neu continuava caient. Per la finestra s'endevinava només el tristament famós consolat britànic. La neu, espessa, continua creixent allà ones posa, i fa invisible els edificis més enllà d'uns cent metres. Les sirenes dels bombers em fan tornar afixar la vista en el consolat; al darrere mateix hi ha una cortina de fum espessa. Imagino que és algun incendi, i em tornen inevitablement al cap aquells segons de l'explosió, com tantes vegades que miro per la finestra. Ja he decidit que quan acabi el contracte en aquest pis no hi continuaré, ja que una cosa és fer catarsi de veure el lloc de l'explosió per perdre-lila por, i l'altra és acabar paranoic perdut amb el record constant de la deflagració. Com que no descarto res amb aquest edifici i el que li pot arribar a passar, encenc la televisió, per descobrir que realment la nevada ha paralitzat la ciutat i oblidar-me de l'incendi en qüestió. Serà la notícia durant tot el dia, una metròpoli paralitzada per la neu. Ja comença el recompte de persones que han perdut la vida aquesta nit per causa de la nevada i de les apagades, morts de fred. N'anuncien dos a Istanbul i dos més a una altra ciutat. Pocs són els cotxes que arriben a circular pel centre, només algun autobús detant en tant, quan la vista normal a aquesta hora és la de centenars de cotxes amunt i avall plens de gent que comença el dia. Avui he decidit que serà millor quedar-se a casa. Sento que a la ràdio parlen d'unes fotos de la Letizia Ortiz despullada, i em pregunto si avui dia la censura arriba a tapar notícies com aquesta. Imagino que no.

Sant Francesc

24 de gener. Sant Francesc, diu el calendari Myrga. El calendari musulmà marca l'any 1424 de l'hègira, l'èxode del profeta Mohammed de la Meca cap a Medina. Anit va tornar a marxar la llum després de que em truqués el Francesco des d'Aqtau, al Kazakstan. Aquest matí segueix sense haver vingut la llum. Jo tinc sort de tenir una estufa de gas. Imagino que hi haurà hagut més morts en una situació així, una ciutat nevada i sense llum vol dir en molts casos sense calefacció. El camió que passeja durant tot el dia amb la musiqueta de la companyia de gas, "Aygaz", ahir no se'l va sentir. Ara fa poc l'acabo de veure passar, espero que pugui estar abastant de gas tot el barri, que ahir romania un altre cop a les fosques. Ara ja no puc seguir notícies, i la bateria de l'ordinador ja s'acaba. La nevera tindrà un límit, a veure què podré salvar-ne. Per nadal amb el David un dia reflexionàvem sobre el fet de que fa un parell de generacions no tenien llum elèctric, i que és un invent més modern del que ens pensem. També serà una d'aquelles coses que el batalló de nebodetes potser no sabrà mai entendre o fer-se a la idea. Potser comprendran que no existien copiadores de dvd, però arribar a imaginar un món sense electricitat els resultarà ben difícil. Sortosament.

Per veure l'àlbum de la nevada cliqueu la foto.

Feina a les escoles

Aquesta setmana tenia plans de poder comptar a la fi amb telèfon, però my goss in a poss, sembla que posen un impediment més, un paper més, en fi, que seguiré sense telèfon encara durant temps. Imagino que són coses a les que m’hi hauré d'acostumar.

A Berlitz em diuen que el curs que em tenen preparat començarà al gener quan torni, ja veurem, de moment m'estan tramitant els papers per tenir el premis de residència, cosa que m'interessa assaz, entre d'altres coses per poder demanar el telèfon sense fer cap chanchullo.

Entre les coses que hauré de fer estan anar a l'ambaixada turca a Madrit, Espanya. No sé si hi ha algun consolat a Barcelona, ho he de mirar, però me güelo que hauré de fer un viatge llampec a Madrit. Primer de tot, però, hauré de fer-me el passaport nou, acabo de veure que el que tinc està a punt de caducar.

Tinc una nova alumna particular que comença de zero patatero, com la truita, i casi com el president socialista lleonès. Està be per anar fent diners.

A l'altra escola, Dilmer, hi estaré fins a finals de mes i desprès ja veurem, encara no saben res. No paguen gaire bé però es un dels pocs llocs on hi puc trobar material d'oficina, fer fotocòpies etc.

Sóc famós!

Avui al portal de Vilaweb

http://vilaweb.cat/

Una web per descobrir el Kazakhstan en català... el dia de la independència El 16 de desembre de 1991 l'enorme territori del Kazakhstan, amb 2,7 milions de km2 i 17 milions d'habitants, va començar un nou periple històric amb l'obtenció de la independència.
Malgrat que ja fa una dotzena d'anys que és oficialment independent, tant el Kazakhstan com la resta de repúbliques ex-soviètiques de l'Àsia central (Usbequistan, Turcmenistan, Kirguisistan...) continuen sent territoris pràcticament desconeguts per la majoria de nosaltres. Per mirar de posar-hi remei l'Albert Bosch, un català que ha viscut uns quants anys a Almati, la capital del Kazakhstan, ha obert la pàgina Qazaq Tili, amb un ampli ventall d'informació sobre la llengua kazakha. La història de la llengua, l'alfabet, quatre nocions de gramàtica, un petit
diccionari kazakh-català català-kazakh, quatre cèntims de fonètica i una mica de conversa són els ingredients de Qazaq Tili, juntament amb una interessant presentació del país i la seva gent.

Si encara teniu més ganes de descobrir llengües poc conegudes, us recomanem de consultar per aquesta web sobre l'afrikàner i la pàgina Llengües del món, amb la
descripció d'una vintena d'idiomes.

Kasımpaşa

Després de la carta superfatal de la bomba espero no haver-vos deixat preocupats, la veritat són coses que es queden gravades però com tot, un parell de dies més tard sembla que ningú se’n recorda o se’n vol recordar, només les càmeres de tele que encara fan guàrdia al costat del consolat.

Demà acaba el Ramadà i aquí estarem de festa, una espècie de nadal a la musulmana.

Ja he vist el desastre del Barça, però jo ja fa dos mesos que soc de l'equip de sota de casa, el Kasımpaşa, que són uns heróes i a la mitja part avui ja anaven guanyant 3 a zero. Com que ja podia marxar tranquil que guanyaran he vingut al cafè internet. Són a 3a divisió, però tot el barri estem confiats que 'bu yıl olacak', que en turc vol dir "aquest any, sí!". Hi ha més gent fora de l'estadi que dintre, ja que està envoltat per un bosquet i esta ficat en un forat, així que tot el barri pot veure els partits de gratis.

L'equip ha estat fins i tot a primera, als anys 50, però ara viu època de vaques flaques. Per cert, que el primer ministre, Erdoğan, en va ser jugador.

KASIM!!! PAŞA!!!

Bomba

El problema dels centres de les grans ciutats és que són objecte més fàcil per a fer un atemptat que, per exemple, Sant Vicenç de Castellet. I en aquests dies en que les guerres s'estenen a nivell global, fruit de l'estira i arronsa dels que diuen que pateixen i els que volen seguretat a base de guerres, Istanbul s'ha convertit en el centre dels atemptats d'Al-Qaeda.

L'altre dia van ser les sinagogues més grans de la ciutat; des del llit vaig poder notar la tremolor de l'esclat violent, sabent immediatament que es tractava d'una bomba, ja que en pocs segons va aparèixer un helicòpter policial, i un terratrèmol no dura mai tan poc ni fa el soroll que es va sentir. La llum va marxar uns minuts, i en tornar vaig poder veure per televisió que es tractava dels atacs a dues sinagogues, una de les quals està no gaire lluny d'on visc, i anunciaven un munt de morts. La sinagoga del meu barri, Neve Shalom, ja havia sofert un atac fa anys, i està contínuament custodiada per policies, cosa que no va impedir un nou atac mortal.

Dijous va ser tot molt més proper; l'edifici que tinc al davant del balcó, i ara mateix a la vista mentre escric, és el consolat britànic, o anglès que diuen aquí. Un carrer i un petit camp de futbol a sota de casa meva és la distància que ens separa, uns dos-cents metres en total. Eren les onze del matí i un missatge al telèfon pocs minuts abans m'havia fet sortir del llit. Escurava al costat de la finestra amb pa el humus recent tret de la nevera.

L'explosió, terrible, va venir evidentment sense avisar; la furgoneta carregada d'explosius acabava de passar per sota de casa meva, conduïda per un noi conscient que estava vivint els seus últims segons de vida, i fent viure els últims a molta altra gent també. Tot va tremolar durant el breu i violentíssim esclat, centenars de finestres van petar, entre elles moltes del meu carrer; la finestra que tenia al costat mateix de la cara va fer un violent moviment, fruit de l'ona expansiva. Com que no hi havia temps de reacció ni d'apartar-me, només vaig poder demanar per dins que no petés, i sentir l'ona expansiva en la meva pròpia cara. Per sort i per ser nova de trinca, la finestra no va petar i va resistir l'embranzida de l'ona que sortia d'una explosió com jo mai havia sentit. De seguida em vaig dur la ma a la boca, incrèdul del que era evident, que algú havia atacat el consolat britànic amb un cotxe bomba, una explosió que diuen ha estat de 400 kgs. En pocs segons, un núvol groc fruit de l'explosió es va alçar per damunt dels edificis; vaig sortir a la terrassa, sense pensar que podia haver-hi més explosions, sentint crits de gent, de veïns, de vidres trencats trepitjats. Vaig estar amb la boca tapada de l'ensurt durant uns dos minuts abans de poder reaccionar. De seguida vaig pensar en un amic que viu a l'altra banda del consolat; era ben possible que estigués a prop, però el seu telèfon donava senyal de fora de cobertura. Vaig encendre la tele per descobrir que pocs minuts abans hi havia hagut una altra bomba a Levent, un barri també de la part europea.

Com que en situacions així un té tendència a alarmar-se, i vist que la meva comprensió del turc és encara baixa, vaig tenir la sensació que es tractava
d'un atac a gran escala no només a Istanbul, sinó també a Ankarà i potser a altres països, com Al-Qaeda va amenaçar la setmana passada. Poc després va marxar la llum per remat, i ja no sabia si era millor sortir al carrer enmig del caos i les constants ambulàncies, bombers i policies que anaven arribant, o quedar-me a casa. Moments de confusió, mentre intentava a cada minut trucar al Cemal, que seguia sense tenir línia.

En veure que era impossible contactar amb ell i tement-me el pitjor, vaig trucar a casa per avisar que estava bé, que ja veurien les notícies, amb un so que el meu pare ja em va dir que era pèssim, però suficient al menys per entendre que estava bé. Van passar uns minuts que van semblar hores quan vaig intentar concentrar-me en alguna cosa que no fos la bomba. Em quedaven uns minuts de bateria d'ordinador, així que vaig estar traduint La Sombra una estona. Als pocs minuts va tornar la llum i el Cemal va trucar immediatament preguntant com estava, dient-me que estava esmorzant a la cantonada del consolat, que tot havia petat al seu voltant però que estava il·lès, però pres pels nervis, quasi sense poder acabar les frases, i que casa seva estava sense finestres, que havien volat cap a dins de la casa amb els marcs i tot. Al final, per sort, tant per ell com per mi no passaria d'haver estat un gran ensurt.

La resta del dia vaig estar enganxat a la tele, sense sortir de casa per consell del Mutlu, que em va dir que no seria segur sortir al carrer, també amb una veu compungida i nerviós.

Per cert, que la nit abans havia estat al Tek Yön, un local d'ambient que hi ha porta per porta amb el consolat britànic, en un edifici que diuen s'ha ensorrat; com que la policia ha tallat uns quants carrers, no s'hi pot arribar. En passar pel davant del consolat la nit anterior, un cop més havia vist les poques mesures de seguretat que hi havia, i un cop més pensava com de fàcil seria deixar-hi un cotxe i fer-lo petar, coses que li passen a un pel cap sempre que veu ambaixades, consolats o comissaries. De fet són llocs que solc evitar sempre que és possible, però aquí tenen un munt de consolats a carrers estrets, i molts són a carrers pels que passo casi a diari i que es fan difícils d'evitar. A Barcelona recordo passar sempre amb certa recança pel costat de la comissaria d'Enric Granados, que també fa anys va ser atacada per una bomba, i que ma mare sempre m'aconsella sàviament evitar. Un costum, el de pensar en possibles atemptats, que imagino que mai em trauré del damunt, ara menys. No deixo de pensar que a tothom li pot arribar el seu últim sospir de vida en qualsevol moment, és així d'efímer tot, i així va ser per unes quantes persones l'altre dia. I tampoc puc deixar d'estar trist per veure que vivim en un món malalt, i que sembla que empitjora: les religions i els interessos econòmics és el que ens està deixant cada dia més indefensos davant les bombes d'uns i altres, les del Bush i les del Bin Laden.

Les bones notícies són que la Berlitz, que està a l'altra banda del consolat, i que sembla que no se'ls va trencar cap vidre, m'han entrevistat aquest cap de setmana, i dilluns els porto els papers, a veure si hi acabo treballant, ho sabré properament, i us tindré informades i informats detalladament en la propera carta de les meves anadures per aquestes aigües i terres.

Istanbul

Els matins desperten ben d'hora, encara de nit, amb el timbaler que anuncia a tot drap que ens queda una hora abans no comenci l'hora del dejú, que durarà fins la
posta de sol. És mes de Ramadà a Istanbul, i els bars i restaurants estaran buits tot el dia, només freqüentats per algun turista, els no religiosos o els que per diverses raons tenen permès no seguir el dejú que estrictament segueixen un mes l'any milions de musulmans, homes i dones, a tot el món. Però això no atura la vida imparable de la metròpoli immensa que és aquesta ciutat, que pot presumir més que cap altra estar a cavall de dos continents; Taksim, al cor de la ciutat, seguirà oferint-nos les imatges de contrast que amb més o menys fortuna segueixen coexistint.
Aturades d'un minut com a homenatge a l'encara recordat i omnipresent pare de la República, Atatürk, dones tapades de cap a peus, manifestacions amb més policia que manifestants, un home que passeja amb la seva cabra, impassible davant de les mirades atònites dels vianants, venedors de paraigües que aguanten sota la intensa pluja per guanyar alguns milions de lires que no els faran feliçment milionaris, homes que passegen agafats fraternalment del braç, homes amb bigoti, policies sense bigoti, dones sense bigoti, dones sense cara, cares amables tot i el dejú, res no s'atura entre els ponts que uneixen i separen orient i occident.

Abans de la bomba

La manta està finalment comprada, però hauré de comprar una altra, diu que aquí arriben els vents de Sibèria que baixen cap al sud, quina sorpresa, jo que pensava que això era com Barcelona. Encara no ha fet un fred de morir però es veu que el farà.

Avui juga Letònia amb Turquia, així que estarà el país paralitzat. Demà tinc l'examen i desprès fem una pausa setmanal, acaba el Ramadà i es fa una setmana de festa, tothom va de vacances, jo no evidentment, tinc coses a fer, entre elles classes al nen ric i buscar feina a llocs on no he anat encara.

Comença el Ramadà

Escric avui, primer dia del Ramadà, que durarà un mes i que té mig país passant gana de dia. Com podeu suposar, jo formo part de l'altra meitat, dels que no passem gana ni de dia ni de nit, per molta suposada festa que hi hagi. Com tantes coses aquí, es viuen en plena contradicció, i és que una bona part de la població, diuen que dues terceres parts, no contemplen la religió com una cosa positiva. El problema és que l'altra tercera part és practicant, i això es tradueix a tot nivell, és a dir, no només les mesquites plenes, sinó també dones amb el cap tapat, i alguna que altra ghost, que deia el Danny de Londres, les dones aquestes que van de negre i tapades de dalt a baix, com les que porten burka a Afganistan. Impressiona els primers dies, però al final un s'acostuma a veure aquestes coses, i és que clar, no et quedaràs bocabadat a tota hora per cada dona que vegis tapada, al súper, al carrer, etc. Atatürk, el pare de la Turquia moderna, era una espècie de visionari que va declarar que la república turca havia de ser laica, i així és oficialment fins el dia de demà, que compleix 80 anys. La república és la que compleix anys, per què en Mustafà Kemal, de nick Atatürk (pare dels turcs), jau a algun cementiri o mausoleu que encara desconec fa 65 anys. Aquest home va canviar per sempre més el destí dels otomans, i propulsava iniciatives que acostessin el seu país més a occident que altra cosa. L'altra cosa, imagino, eren els països àrabs, amb qui hi ha un tracte formal de germanor però amb reserves. L'abecedari va passar a ser llatí, abandonant l'alifat àrab. Moltes paraules àrabs i perses van ser prohibides (cert) i eliminades, substituïdes per equivalents, inventats en molts casos pel mateix Atatürk. Hi va haver-hi fins i tot una policia lingüística que decidia si els rètols públics estaven escrits en llengua normativa. Tot un personatge, que, tot i que podria ser el nom d'una drag queen local (de fet, qualsevol nom pot ser el d'una drag local), és un home molt respectat encara avui dia perquè va treure el país d'una depressió post imperial vinguda a menys (qui no ha format part d'un imperi vingut a menys, de fet?). Doncs tants anys després de mort, la seva imatge és per tot arreu, a les banderes turques que decoren les places centrals aquests dies, a grans pòsters a edificis oficials, als bitllets, a les cases, lavabos, a tot arreu et trobes el simpàtic visionari. La seva visió continua, i a poc a poc la gent es va treient del damunt el tuf a religió que és considerat de gent poc culta (tant de bo així es considerés a tot arreu, ja arribarà als cristians, maleïts). Però vulguis que no, els supermercats, les botigues, la gent, tothom té en boca la paraula "ramazan", que durarà un mes. És més, un dels bars de senyors que més m'agrada tanca per festes religioses, i clar, per ramadà tanca, però tot el mes! Potser servirà per què es rentin les consciències de tenir la dona i els fills a casa, i ells estiguin de parranda vés a saber tu amb quin guiri descarat.

Suposo que les 3 de la matinada era alguna hora especial en aquest horari lunar que marca les festes musulmanes, ja que una tamborinada m'ha despertat. Anaven pel carrer, no sé quants o quantes, tocant els timbals com una orquestra de festa major a plena tarda. No em queixo, sóc de fàcil tornar a dormir, més em podria queixar de les 4 mesquites que tinc a tir de pedra i que algun matí a les 6 m'han despertat a crits de "allaaaaaaah... waqbar!", cant que es repeteix uns quants cops al dia i que a més d'algun/a que dubtava que Déu és gran l'haurà convençut/da. Clar que per musiquetes molestes, tinc especialment gravada en la ment la de la companyia del gas, "Aygaz", que va anunciant amb altaveus i la taladrant sintonia que notifica que hi ha gas, "tin, ton, hay gas, tin, ton". Imagino que més d'un veí del barri haurà acabat optant pel suïcidi per fer front a tal propaganda tísica. I és que es veu que per aquí sota hi ha la central. Tot i que poden semblar queixes, la veritat és que encara em fa tot molta gràcia per la novetat, i que estic molt content d'estar aquí, com volia, esperant que alguna escola acabi fent cas del meu currículum que ja tenen unes quantes escoles d'idiomes.

Moltes de les altres hores les ocupen les novel·les de La Sombra (the Shadow) que estic traduint, i que em fan sentir que segueixo aprenent anglès i practicant-lo, ni que sigui per escrit. Per a saber més de qui parlo, podeu visitar la web del meu pare, www.avitanto.tk. A més, ha arribat un moment que el súper heroi m'ha acabat deixant bocabadat a mi mateix i no dono crèdit al que tradueixo, són més entretingudes del què pensava, i veig que estan fetes amb més imaginació que molt bòdrio que triomfa pel món modern. Una grata sorpresa, i una manera de tenir la consciència tranquil·la de que no estic de vacances. Per què m'ha de dir res la consciència? Espero que algun dia la perdi en alguna parada de metro llunyana, o que algú me la rapti i em demani per ella un rescat que no pugui pagar i hagi de viure sense ella. De moment, forma part de la meva original circumstància. El vent i la foscor cauen molt d'hora sobre la Banya d'Or, el tros de mar que es fica com si fos una ria gallega sobre el que visc, i que imagino que porta aquest nom perquè als matins reflexa el sol i li dona a l'aigua un color daurat, que quan aixeco el cap del llit puc veure una mica de rasquis. Xulo, eh?

Així doncs, aquí em veig, a la part europea d'Istanbul, cuinant amb productes que compro al súper Gima o al Dia (!!!), com una maruixa. He aconseguit contactar amb ex amics d'Almatí que viuen a Istanbul i Ankarà, un turc i una índia respectivament (el Mutlu i la Poroma, per qui els conegui), tot i que el fet de no conèixer gairebé ningú no pressiona tant com sembla, aquí la gent no mossega i això d'estar al meu aire ja m'està bé de moment.

A més ja practico turc amb un amic que no sap anglès, i que potser m'acaba ensenyant kurd. Es diu Abdullah, val repetir? La resta és escoltar ràdio, tele (la música a la tele és constant i només turca), i estudiar un curs de turc que començo demà dimarts, o sigui que avui, quan envio el missatge). Volia fer un intensiu però no hi havia prou gent pel meu nivell, així que hi aniré 3 cops a la setmana només. L'idioma no és fàcil i imagino que em costarà un temps acostumar-m'hi fins a poder entendre quan em parlen i no estar com un passerell dient "efendim?" (mani'm?) i fent repetir algun cop fins la sacietat.

Acabo ja, sé que alguns no teniu temps ni per llegir emails llargs. Molts petons, qui estigui a BCN que sàpiga que per desembre tornaré uns dies a la casa paterna i materna, el 28. La càmera de fotos em sembla que està mig fotuda, així que no portaré gaires fotos.

Dia de la Victòria

Tot i les súpliques, l'amo del pis diu que és un risc i que no em pot fer un compte de telèfon al seu nom, a veure quina manera trobo, perquè a traves de la policia i del consolat ja he vist que non c'è niente di fare.

Ja he començat la segona entrega, el "Retonno de la Avispa". És entretingut, i fent càlculs he vist que si fes un horari d'oficina no em trauria un sou gaire dolent, el que passa que al final això de traduir i d'estar a l'ordinador té el seu límit i no em puc estar 8 hores assegut al davant de la pantalla. Però de moment em fa sentir que no només estic gastant diners, sinó que alguna cosa ingressaré.

Abans que se m'oblidi, la setmana que ve passen el documental del Dia de la Victòria (el del Kenjetay) al festival Docupolis, per si voleu consultar el dia i tot això mireu la web Docupolis (secció concurs-novell). Si algú hi va ja em comentarà com va, m'agradaria poder veure per un foradet si hi va molta gent o que els sembla, es el meu primer docu de la meva curta però prometedora filmografia.

Adreça a Kasımpaşa

Com que estic il·legal en aquest país, la llei m'obliga a sortir cada 3 mesos. Així, he comprat un bitllet per tornar a BCN per voltants de Nadal, el dia 28. Torno el dia 8 de gener. Via Amsterdam, ja que KLM és la companyia que ofereix vols més barats.

M'agradaria haver agafat un vol per algun dia abans, però faré un curs intensiu que acaba el dia 28 mateix, així que em perdré algun dinar familiar, però segur que d'altres hi haurà.

Per cert, la meva adreça és Tepebaşı Caddesi 42/6 Beyoğlu, Istanbul 34000; ja rebo cartes del banc i imagino que aquí correus és més de fiar que el de Kazakstan.

Ja tinc pis!

Estic al Cervantes on acabo de conèixer una noia catalana més recent arribada que jo, i una altra d´Albacete que diu que a l'acadèmia on estudia turc li van oferir fer classes d'espanyol, o sigui que hi passaré.

Estic no només ocupat fent compres sinó també intentant que em donin d'alta del telèfon, cosa que em portarà bastants dies, ja que necessito estar registrat i encara no ho he fet. Demà ho faré, ja que avui he tingut un altre dia de paletes a casa arreglant coses. Per fi el pis està complert, més o menys. I funciona tot, a veure què dura. He fet fotos i tot això però he descobert que no vaig agafar el cable de la càmera, a veure si en trobo aquí algun, si no no sé com faré perquè veieu el cau on visc, un lloc molt cèntric on hi estic a gust.

El meu primer plat va ser un arròs a la cubana, i com que he comprat un wok xinès per 550 pts, he fet també pollastre amb verdures, avui faré pasta, coses variades, en definitiva. Menjar fora es fa difícil, entre els problemes de l'idioma i que a tot arreu fan entrepans d'aquests guarros que farten bastant, doncs intentaré cuinar i menjar a casa. A veure si afino la cuina, suposo que sí. Les coses aquí van per milions, però he descobert que per fer-se una idea ràpida es poden treure les 4 últimes xifres als preus i l'equivalent és en pessetes, la qual cosa em dona una idea ràpida del que estic -o no- pagant.

També estic mirant a veure si estudio turc en alguna escola o ho faig pel meu compte, ja he començat a practicar i veig que no se'm dona tan malament com pensava, tot i que com sempre la gent te tendència a parlar ràpid. Per això he comprat una tele (13 mil pessetes) i una ràdio (2 mil) que em tenen tot el dia immers en la llengua i la música local.

Bé, començo a estar més tranquil ara que ja tinc un pis on caure quan estic cansat, i content que en poc temps em veig una mica situat i sense problemes grans que una visa no pugui solucionar. Ai, la Caixa, quantes alegries em dona...

Vista des del meu pis. Al davant, el consolat britànic. Cliqueu-la per veure àlbum.

Caldrà recuperar tot això que estic gastant, ja hi haurà temps.

És probable que vingui per Nadal, ho he de mirar, i és que només tinc 3 mesos de permís d'estada al país. Sabeu que teniu un sisè pis disponible sempre que vulgueu. Estic a una zona on hi ha hotels a 10 dòlars l'habitació, tot i que no he vist què tal estan, imagino que seran decents, ja ho esbrinaré.

Traducció finita

Avui és diumenge plujós a Istambul, he acabat a un internet cafè perquè al Cervantes no els funciona internet. Ahir vaig acabar la traducció de "La Sombra y la Avispa" primera part. Per la resta, poque novetats, que aquí també ha arribat el fred, sort que ja tinc 2 estufetes elèctriques a casa, i poc més, que el 27 començo el curs intensiu de turc. En quant a la feina, sin novedat en el frente, tothom agafa el meu curriculum amb gran il·lusió i somriure però de moment no passen d'això. Ahir, com sospitava en un país que agrada tant el futbol, van fer uns quants partits en directe per la tele, anglesos i... el Barça! Així que, aprofitant que plovia, em vaig quedar a casa, llàstima que fos per veure com perdien els pobres patufets del Barça... Tinc a un pesat al costat que està fumant un tabac que el ducados al costat és perfum celestial...

Arribat a Constantinòpolis

Aquí els teclats tenen la lletra "i" sense punt, és una mica complicat escriure ràpid. Aquí estic, ja a Constantinopla, intentant trobar algun pis, tot i que em sembla que no serà tan superràpid com esperava, ja veurem. De seguida que tingui un lloc on caure amb les maletes que no sigui l'hotel ja us ho faré saber. Aquí el temps és mig estiu mig hivern, un no sap si sortir de casa abrigat o en màniga curta, de fet els estambulencs estan igual, uns abrigats, altres en màniga curta. La ciutat és plena de turistes, deu ser un continu tot l'any imagino; ara mateix seuen al meu costat dos espanyols, ahir sentia cridar un botiguer 'hola, Jordi!', tot cridant l'atenció de 4 catalans que encara em pregunto com va reconèixer, més la tromba de bascos que tenim aquests dies a la ciutat que han vingut a veure jugar a futbol la Real Sociedad. No m'allargaré gaire, tinc un milió d'emails per contestar. Aquí va tot en milions, per exemple 1 hora d'internet em costarà 1 milió de lires, una mica menys d'1 euru. Molts petonets, ja donaré senyals de vida més clares que un email de seguida que estigui una mica situat.

Clica a la foto per veure un àlbum de postals antigues d'Istanbul